Condemnat a escriure,
amb l’entranyable risc
d’intricats sentiments.
“Quo vadis” renuent,
ni neguits, ni dubtes.
Trec pols al baluard
i esfullo recances.
Fugaç, em poso davant
del mirall del temps.
“Quo vadis” pelegrí.
On vas? La teva casa
sempre serà la teva casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.