(A Rosa Fabregat)
El sol feneix a l’horitzó
amb febre vermellenca.
Al fondal de l’espona,
el vaivé tèrmic besa
un aire d’estiu eixut
i per un camí limfàtic
les últimes formigues
duen els grans de blat,
fins submergir-se
en l’obscur ull de bou
del laberíntic formiguer.
El perfum i placidesa
d’aquest moment ressuscita
el caliu del record; quan,
tothora, érem al sequer:
fos per jugar, fos per “ajudar”.
Fantàstica i furtiva memòria
que mai t’escantelles i, sempre
fidel, regues les meves arrels.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.