El gregarisme en el mobbing

Un dels fenòmens que es produeix en el complex món que envolta l’entorn de l’assetjament social (mobbing) i que, al meu entendre, no ha estat prou estudiat, és el fenomen del gregarisme (el gregarisme de grup). Díaz Franco també fa referència a aquest gregarisme en conductes similars al “mobbing” i igualment perverses: “bullying” (Anglaterra), “harassment” (E.E.U.U.), “whistle blowers” i “ijime” (Japó).

Fuertes Martínez escriu: El Mobbing, assetjament grupal, moral o psicològic és una síndrome de patologia social, consistent en l’agressió subtil, sistemàtica i recurrent a un individu per part d’un grup, per quant l’individu assetjat es resisteix a la voluntat arbitrària del grup. Aquest maltractament s’infringeix amb repetides conductes grupals de menyspreu, ninguneix, faltes de respecte i, en general, distorsió perversa de la comunicació i dels significats que defineixen la identitat personal i social de la víctima.

Per altra banda, cal destacar que el gregarisme és un comportament primari, intuïtiu i típicament animal[1]; que moltes vegades s’emmascara com si fos un concepte de grup social. ¿Quantes vegades s’ha comparat la societat humana amb societats animals, com poden ser abelles i formigues? Aleshores, podem definir el gregarisme com: “La subordinació i integració que té cada membre d’un grup amb el grup”. És a dir, se renúncia a tenir criteri propi o aquest se supedita al criteri genèric que té el grup, el qual és assolit com a propi. En sí mateix, aquest fenomen no és positiu ni negatiu; la intenció i les conseqüències d’una actuació posterior faran que aquest es decanti en un sentit o en un altre. Curiosament, ens podem trobar que, un a un, els membres d’un grup poden tenir una relativa bona relació personal amb la persona afectada pel mobbing i no obstant el grup, com a tal, rebutja a la persona, la fustiga i la castiga.

Què fa o què desencadena aquest fenomen? Sens dubte, en el gregarisme hi trobem un mecanisme d’identitat en forma d’efecte mimètic, pel qual tots els membres del grup s’igualen en una mena de “par inter paris”. A més a més, com en tot grup humà, es produeix una dilució de responsabilitat, aflorant actituds i comportaments immadurs i manipuladors (sigui de forma conscient o inconscient) que influencien, quan no condicionen, a tot el grup. Així, una persona que per ella mateixa no té identitat pròpia, dins del grup té la seva parcel·la de protagonista per l’efecte simbiòtic igualitari abans esmentat. El grup li dóna protagonisme, seguretat i estabilitat. En definitiva, li ajuda a sortir del seu anonimat per integrar-se dins l’anonimat del grup, De quina forma? Per exemple, invertint els termes, potenciant les relacions particulars enlloc de potenciar les relacions socials del grup i del seu entorn. Així l’entorn passa a ser secundari. De fet, i estètiques a part, hi podem trobar poques diferències dins la idiosincràsia amb altres grups de constitució plenament endogàmica (la retroalimentació del propi grup), com poden ser les anomenades tribus urbanes.

D’aquesta manera, tota persona que pensa o esgrimís plantejaments diferents al grup, el grup els rep com si fossin “possibles agressions”, doncs evidencien la diferència, que és interpretada com un enfrontament o, també, fica de manifest tots aquells plantejaments erronis que el grup pot tenir. I el grup (la majoria) mai s’equivoca, “sempre s’equivoca la minoria”. Sigui com sigui, el resultat sempre és el mateix, el grup fa fora el “dissident”, ni se’l vol ni “se’l pot integrar” i contra més homogeni sigui aquest grup, més llunyà serà aquest desterrament. Però no només se’l margina-desterra, hi ha tota una crítica destructiva i de desqualificació, encaminada a la cohesió i assertivitat del grup (eliminació del rastre deixat per possibles complexes de culpa).

Al principi, és possible que aquesta desqualificació només sigui anecdòtica. Però més tard es passa al terreny personal, utilitzant “recursos” que són propis de situacions morboses que, fins i tot, arriben a la difamació: “Sembla...”, “Diuen...”, “L’han vist...”, “Sabeu que diu fulano/a...”, etc. Sempre són notícies “vox populi” sense cap fonament de base, sense cap font d’informació i, per descomptat, mai són ni poden ser contrastades. Atrapen la credibilitat de l’oient mitjançant la morbositat de la pròpia notícia. A partir de la investigació de Leyman[2] s’han concretat fins a 45 pautes de conducta, que venen a constituir un programa sistemàtic i maquiavèlic per induir sentiments de por, hostilitat, desànim, descrèdit a la persona perversament assetjada.

El prestigiós i popular psiquiatra Enrique Rojas[3] distingeix fins a nou intel·ligències diferents: Intel·lectual, operativa, social; analítica, sintètica, discursiva; matemàtica, instrumental i “la intel·ligència per a la vida” (aquesta última, jo m’estimo més dir-li “intel·ligència filosòfica de vida”). En el gregarisme, produït en l’assetjament social, hi trobem la incomunicació com a base del conflicte; ja que, mentre el grup preconitza un tipus d’intel·ligència (normalment operativa o tècnica) el “dissident” pot estar fent plantejaments d’intel·ligències del tipus intel·lectual, filosòfic o analític; amb la qual cosa sorgís el rebuig. En el fons, hi ha un component de por o, millor dit, d’inseguretat. L’ésser humà sempre se sent insegur davant de tot allò que li és desconegut o no entén. En el cas del mobbing, una vegada superada aquesta inseguretat, s’actua de forma agressiva amb el rebuig a aquell que és atípic, el que està fora de la norma del grup. Doncs, en una deformació de la realitat, s’interpreta que estar fora de la norma equival a una anormalitat. I, curiosament, s’etiqueta a la persona d’inadaptada, al no integrar-se (supeditar-se) al grup. Aquest psiquiatra té una teoria força interessant: “La socialització de la immaduresa”. Preconitza que la societat actual és immadura i neuròtica, deguda en gran part a la pèrdua de un dels principals valors socials, la cultura, que ha caigut en picat per culpa de la televisió (i jo afegiria algunes xarxes socials). Curiosament, els programes de televisió de més èxit són els anomenats “reality show”, basats tots aquests programes en un gregarisme imposat i limitat a un espai únic.

Una cosa molt important, l’agressió del grup no ha de ser interpretada només com a tal agressió, ha de ser interpretada com una resposta defensiva inapropiada, davant el que el grup entén com “una agressió intel·lectual del dissident”. En definitiva, i encara que no ho sembli, la persona afectada pel gregarisme i assetjament social no és l’única víctima, el grup també és víctima de sí mateix. La llàstima és que els membres del grup no en són conscients i solen morir en la seva pròpia endogàmia i ignorància davant d’aquest fet.

---

[1] Konrad Lorenz “Consideracions sobre les conductes animal i humana”, Planeta. Barcelona, 1985

[2]Heinz Leymann, “Mobbing, la persécution au travail”, Seuil. Paris, 1986

[3] Catedrátic de Psiquiatria de la Universitat Complutense de Madrid y director del Institut Espanyol de Investigacions Psiquiátriques.