Dotze Tankas i Benasc

Torno al recer
que un mateix té dins seu
i fico espai,
per poder lliurar el vent
i l’angoixa de la nit.

L’Esera em crida
amb veu trencada de riu.
La cadernera
se’l mira des de l’arbre,
com jo em miro l’oblit.

Enrere queden
jorns d’amics molt estimats
que foren d’encaix.
Maó a maó, la casa
Se’ns quedà molt petita.

Torno a mirar-lo,
perquè l’aigua t’ho diu tot,
mentre baixi amb neu,
parlant amb la veu freda
que té pedra i muntanya.

Com la font, beuré
la trèmula rosada,
quan la nit fugi,
buscant nous o vells camins,
on l’angoixa fa el destí.

Encara veig neu,
damunt de les muntanyes.
Encara tinc veu
damunt de l’esperança;
si més no, la fabrico.

Sóc on sóc, amb llum
de dia o llum de lluna;
tan se val, si puc
sortir de la nit del temps
que n’és la carcellera.

Per alguns minuts
he estat mariner de riu.
Surant el mirar,
seguint la dolça corrent,
sense saber quin port tinc.

Surto del recer,
ja no sóc dins meu. Estic
llevant l’esperit;
les ales de l’ànima
busquen rumb i horitzó.

Ni en sé, ni vull,
que el meu esperit surt
a la recerca
d’emocions amagades
i sentiments ja perduts.

Ara, tornaré.
Baixaré a la ciutat,
on badallaran
el neguit i el somni
de creure’ns que hem guanyat.

Tanco per tancar,
per dir-li adéu al neguit,
un adéu prescrit.
I si em miro al mirall,
també tinc que dir adéu!