(Record per a Benasc)
El bosc em busca, em crida,
pel camí de la llum del nou matí.
Un esquirol, nerviós, s’enfila
pel tronc i molsa d’un arbre.
El rierol saltirona les pedres
i em parla, suaument, rítmicament.
És la veu de l’aigua, que vocalitza
la fonètica de la muntanya.
L’esperit revifa al seu ritme,
sota el cel blau del Pirineu,
encara no ha de sucumbir
a la lluentor encegadora del sol.
Somric, mentre tanco els ulls
i escolto les paraules d’aigua,
quan brollen per aquesta terra
i per la meva muntanya filosòfica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.