A peu de pont, on s’humilia la pedra
i fa niu el mogut ànec de coll verd,
jugàvem amb una canya o bambú a la mà:
espasa, bordó o cavall al vent.
La camisa bruta i potser amb algun set.
Érem feliços, vitalitat i imaginació
ens feien herois i una mica més innocents.
A final d’estiu, el refugi del record,
retrobar els amics d’escola i amb ells
tornar a fer un nou somni de tardor.
(Dedicat a tots els pares i docents. Ànim!)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.