Esquerp i musti, deixo enrere
la polseguera del destí,
m’endinso en el lúbric
i antic territori de l’angúnia.
Una càlida mà fa sentir-me
minyó, donant-me el ferm
suport que recolza, perquè
el bernat del proppassat
no excreti l’acre flaire d’oblit.
El lligam d’aquests dits fa
que resti tranquil. Mentre,
el pensament vagareja entre
la ingenuïtat de l’aprenent
i la fòbia del qui es creu veterà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.