Lingüísticament, aquest és un país de sords, on enlloc d’escoltar “sentim”. En lloc d’escoltar veus o crits, aquí se “senten” veus o crits, com també se “sent” ploure o se “sent” la música. Per cert, en el cas de la música l’aconsellable és escoltar-la i sentir-la.
De la mateixa manera, tenim una estranya sensibilitat, doncs no notem res i tornem a “sentir” Així doncs, se “sent” un moviment sísmic o se “sent” com ha canviat el temps.
Si en aquest país ni escoltem ni notem i només sentim, què passa amb els sentiments? Doncs això, que tampoc els escoltem ni notem, només els sentim.
¿Implica aquest lèxic una desviació lingüística o una confusió en la utilització i conjugació dels tres verbs? o, tal vegada, estem davant d’una regressió infantil?, que estaria integrada en les conclusions a les que apunta el psiquiatre Dr. Enrique Rojas, director de l’Institut d’Investigacions Psiquiàtriques, que defineix i denomina aquest fenomen com “la socialització de l’estupidesa” i considera a la societat actual immadura i neuròtica per la pèrdua de valors socials com la cultura.
D’aquesta forma, podem arribar a una altra conclusió que, a l’igual que passa amb els nens, aquí ningú escolta ni nota i només sent. És a dir, que la nostra conducta és un comportament típicament emocional (alguns el defineixen com a visceral) ¿I el nostre comportament racional on queda? Bé, doncs..., com diem els catalans “això són figues d’un altre paner”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.