(Malgrat tot, encara em queda la poesia)
La rebel·lia com brot d’estrès
i l’oblit, dins l’arqueologia
d’una memòria, amagada
en un infant a les palpentes.
El tedi de la sempiterna rutina
i l’altre estrès -el d’incompetència-
que ens embrolla. Me’n vaig, marxo,
exilio la meva ment, no sigui
que la tebiesa em torni a segrestar.
__________
No sóc partidari d’espais tancats,
ni que siguin grans, ni que siguin
plens de llum, artificial.
Sóc suïcidi de pensament,
perquè tot pensament mor
en el temps. Però, al menys, penso!
No m’importa l’harmonia de la forma
ni el joc d’escacs de la simpatia,
en tinc prou amb el pou del fons, sense fons.
Ah!, i la meva veu està reciclada,
l’escriptura ben apamada i...
tots els somnis fimbrant la nit.
Sí, encara tinc la bona fe d’escriure poesia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.