Carta de comiat

(Al director d'un diari que em té vetat)

La vida sempre genera facetes que es van integrant dins de nosaltres: Escala de valors, creences, relacions familiars, socials i personals, etc. Aquestes facetes ens condicionen i, sense nosaltres voler-ho, fan o modelen la nostra personalitat. Creiem ser nosaltres mateixos, creiem controlar la nostra vida i el nostre destí i, no obstant, estem supeditats (quan no esclavitzats) al rellotge, al nostre treball, a la nostra família i éssers estimats i, fins i tot, a nosaltres mateixos. Creiem que la llibertat radica en l’elecció i elegint ens equivoquem, no som conscients que l’autèntica llibertat radica en la independència.

Ens creiem autosuficients en la mesura que ens creiem en “possessió de la veritat”, d’estar fent el que és correcte i el més adequat per a nosaltres. I això no és cert, volent ser caçadors som preses. Elegim fumar com acte de llibertat, d’elecció pròpia i, no obstant, ens fem esclaus de la nicotina. Elegim un estil de vida, una manera de vestir i de comportar-nos i, acte seguit, ja ens hem fet serfs d’una esfera o classe social, quan no d’una tribu urbana.

Un adagi oriental diu: “No és més ric qui més té, és més ric qui menys necessita” Aquest adagi es pot extrapolar a tot el nostre entorn, a tot el nostre comportament. Som “rics” en coses materials i, a la vegada, som cada vegada més i més “pobres”, per fer-nos totalment dependents d’aquestes coses materials. Creiem estimar i només estem esperant que ens estimin, que ens afalaguin i que ens sedueixin. Hem perdut la capacitat de ser generosos dins de l’amor, el nostre egoisme ens cega i ens perd pel camí de la incomprensió.

Estimat director, ignoro si aquesta carta -dins d’una ampolla i llançada al mar d’Internet- t’arribarà. Si la reps, desitjo que, tot llegint-la, treguis alguna conclusió positiva. Si és així, ja em dono per satisfet.

Desitjo el millor per tu i per a la teva gent, de part d’un amic que et vas deixar oblidat pel camí.