Intueixo l’ocell que entapissa el cel,
més enllà de la lluentor del sol
i la maragda de cada mar.
Intueixo l’au que entapissa el mar,
més enllà de la bruna arena
i de la sageta del cel blau.
Llanço aquest repte
emprant noblesa d’esperit,
ans que la degradació del món
trenqui ordre i tranquil·litat.
Que no ens agonitzi la prudent
calma o la nostra disfressa
en el miracle d’envellir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.