Com desferra impressionista,
clareja un cel eixut i resignat
amb blanc i negre de núvols
i pol·lució. Acluco els ulls per
mirar l’hora –des de plenitud
de temps i anys–, l’inhòspit
sentiment de sentir-me com
disminuït que s’esmuny del jaç.
Em llevo, tan majestuós com puc,
des d’un matalàs aclofat per
molls fluixos.
Qui pogués ser
serraller del temps, recular
uns quants anys, per tal
d’endreçar el bloc de la vida
i els xiribecs del nostre cos.
Faig armistici amb les xacres
i, compassant els passos,
obro la porta de la cambra.
Aquesta porta també grinyola!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.