Consideracions democràtiques

“Veritatis simplex oratio est”

El concepte democràcia prové (com tothom sap) de la fusió de dos paraules del grec antic: “Demos” que significa poble, país; i “Kratos” que significa poder, força. Tradicionalment, es defineix la democràcia com “el poder del poble” Però no és menys cert que també pot definir-se com “la força d’un país”

La condició “sine qua num” per què un país tingui democràcia és que els seus ciutadans siguin demòcrates. Des d’un punt de vista unipersonal, el demòcrata és un lliurepensador que exerceix el seu pensament polític de forma racional, sense caure en la temptació emocional (o visceral) que li pot proposar un partit polític per aconseguir el seu vot. El demòcrata desitja efectuar una elecció totalment lliure d’aquella persona que l’ha de representar. Aquesta seria una altra condició democràtica fonamental: la diferenciació entre votant (llistes tancades) i elector (llistes obertes) El demòcrata està en contra que la seva elecció la faci un partit per ell, que li sigui imposada aquesta elecció (de forma endogàmica i autocràtica) i establerta per l’executiva d’aquest partit, mitjançant una llista tancada i jerarquitzada. I aquesta és la diferència essencial entre una democràcia i un règim democràtic. Ja que, ¿a qui representa un partit polític: als ciutadans o als seus dirigents i militants?

Un règim democràtic (llistes tancades) sol determinar la confrontació d’idees de forma monolítica entre els diferents partits polítics, i els ciutadans sempre van o bé a la saga o bé es converteixen en comparses o mers espectadors de la confrontació. Mentre que en democràcia (llistes obertes) cada polític, sigui quin sigui el seu partit, ha de manifestar i defendre, de forma individual, la representativitat de les seves idees davant dels seus electors. Alhora, aquesta idiosincràsia afavoreix la lliure circulació interna d’idees dins d’un partit; del moment que, el poder real no resideix en l’executiva del partit, resideix en l’elecció que efectua el ciutadà i el compromís adquirit pel polític quan és elegit.

Una condició democràtica essencial és l’alternança en el poder. El demòcrata no tan sols l’accepta aquesta condició sinó que, a més a més, l’afavoreix; alternant el seu vot com regulació lògica que eviti l’enquistament autocràtic, que sempre es produeix quan hi ha una permanència en el poder massa prolongada.

Una altra condició democràtica bàsica, que estructura una democràcia, és una llei de finançament de partits polítics, que sigui clara i diàfana com l’aigua. L’elector (que no votant) té dret a saber amb què i qui finança al partit polític. Aquest dret s’ha d’exercir com elector i, també, es pot exercir com consumidor. El ciutadà té ple dret d’elegir el consum d’un producte, en funció d’una possible posició política que estigui patrocinada per una empresa.

Per altra banda, seria convenient refutar aquesta mena d’“axioma democràtic” que determina: “En un estat de dret no hi ha res per damunt la llei” Cras error! Algunes coses si estan per damunt la llei. Per començar, la voluntat popular. Per continuar, l’ètica. Per tant, ja va sent hora que distingim el que és legal (per llei) del que és legítim (per ètic). I, arribats en aquest punt, entrem en la disquisició (sempre interessada) entre la majoria simple, la majoria absoluta, la majoria de dos terços, etc. Masses determinacions per establir el concepte “majoria” que hauria de ser únic.

I es torna a establir una diferència entre democràcia i règim democràtic. Quan, per exemple, s’obvia o s’articula de forma social l’abstenció. Ja va sent hora que polítics i comentaristes polítics deixin d’interpretar l’abstenció, segons els hi convé, i es dediquin a investigar i preguntar a la gent, al poble, per què no va a votar. L’abstenció té moltes i variades raons (cap d’elles social), però totes aquestes raons tenen un denominador comú “el càstig i censura als polítics” Resulta lògic que, el ciutadà “encabronat”, li doni al polític on li fa més mal; és a dir, l’abstenció. Quan tindran els polítics la suficient humilitat per admetre-ho?

La gent està farta de demagògies, de mentides, de promeses incomplides, de manipulacions i d’enfrontaments partidistes. La gent vol polítics que siguin gestors competents, que administrin correctament els impostos i que solucionin els problemes quotidians que té el ciutadà. Política i Administració és un binomi que hauria de ser inseparable. Per això, un Govern (municipal, autonòmic, estatal) i una Administració (municipal, autonòmica, estatal) haurien de funcionar en estèreo. No es pot estar en perenne dissociació entre la concepció social que tenen els polítics i la realitat quotidiana percebuda pels ciutadans. Com tampoc és acceptable la premissa paternalista que determina al polític com un “professional de la política”, mentre es relega al ciutadà com simple “aficionat”

En resum, si els polítics (de forma incondicional) no exerceixen i promocionen el concepte democràtic de “el poder del poble”, que no es queixin quan els ciutadans, farts, reneguin d’ells i se’n van passant al segon concepte democràtic de “la força d’un país” És a dir, la societat civil.