Ciències de la salut i Humanisme

El terme Humanisme s’ha vingut utilitzant per descriure el moviment literari i cultural que es va difondre per tota Europa Occidental durant els segles XIV i XV. Aquest moviment es va constituir amb el renaixement dels estudis de grec i llatí, insistint en l’aportació dels autors clàssics per potenciar la seva pròpia finalitat.

El moviment humanista va començar a Itàlia amb els escriptors medievals Dante, Boccaccio i Petrarca que van contribuir al descobriment i a la conservació dels treballs dels autors clàssics. A la vegada, els ideals de l’Humanisme van ser expressats de forma enèrgica per un altre italià, Pico de la Miràndola, amb la seva “Oració sobre la dignitat de l’home”.

Un dels erudits més influents en el desenvolupament de l’Humanisme, tant a França com a Anglaterra, va ser el clergue holandès Desiderius Erasmus. L’Humanisme s’establí a Anglaterra a la universitat d’Oxford gràcies a William Grocyn i Thomas Linacre i, més tard, va prosperà a la universitat de Cambridge, gràcies al propi Erasmus i al prelat anglès John Fisher. Des d’aquestes dos universitats s’espargí al llarg de tota la societat anglesa i així es preparà el terreny per al renaixement de la literatura i de la cultura.

Concepte actual d’Humanisme
Avui en dia, l’Humanisme s’entén com: “Una actitud de la ment que té com a objectiu abanderar els valors humans”. Dins d’aquesta filosofia, l’Humanisme emfatitza la dignitat i el mèrit de l’individu i té com a premissa bàsica la gent; són els éssers racionals els qui posseeixen, dins d’ells mateixos, la capacitat per a la veritat i la bondat.

Professional de la salut i Humanisme
En molts països, el programa educatiu bàsic per a professionals de la salut és, a la vegada, científic i humanista; amb un contingut que compagina pel seu desenvolupament professional posterior els avenços tècnics i tots els possibles dilemes ètics que es deriven de la pràctica professional.

L’Humanisme és l’últim recurs que ens queda per poder clarificar i unificar tots els criteris que es produeixen: professionals, ètics, morals i espirituals. És el denominador comú, la brúixola que ens pot orientar dins d’una possible confusió racionalista. Avui, més que mai, hem de parlar de l’ésser humà malalt amb una visió global de l’individu i del seu entorn, en lloc de seguir parlant de malalties. Avui, més que mai, hem de “formar” a la població en el subjectiu i ineludible concepte de salut.

Ciències de la salut i població
Cada vegada són més nombrosos els col·lectius professionals que s’inscriuen dins del complex món que hom anomenem ciències de la salut. Tots aquests col·lectius s’encaminen a donar el millor servei (tant col·lectiu com personalitzat) a la població i han d’estar adscrits dins de l’àmbit de l’Administració amb dos funcions: una pública i una altra professional. Dins de la funció pública hem d’incloure la demanda social que la població planteja en forma de problemes i necessitats, que vénen supeditades (i per tant, s’han d’adequar) als diversos entorns (urbà, rural, laboral, social i familiar), els hàbits (tant sans com nocius) i de l’estil de vida. En aquest context, s’ha de configurar la resposta i planificació política, per tal de fer la provisió i adequació dels recursos (tècnics, econòmics i humans) en funció del servei que es vulgui establir, per tal de donar la resposta més adient possible.

En l’àmbit o context de la funció professional, sovint ens trobem que ve determinat pel dia a dia, amb una demanda puntual i personalitzada que la població fa i que s’està polsant en cada consulta i en cada acte professional. Replegar i canalitzar aquesta informació, dóna una visió real i sistemàtica de la situació sanitària. Avui, ningú ho posa en dubte, la bona informació és la base imprescindible per tal d’assolir una bona actuació.

De vegades, es planteja la disjuntiva entre les previsions i la realitat quotidiana que tot plantejament d’assistència té. Per tant, s’ha d’establir la demanda real que la població fa i, a la vegada,  preveure la dinàmica d’aquesta demanda, que la població ens farà al llarg del temps. Dit d’una altra manera, s’ha de fer una dotació de recursos en funció del servei que es vol donar i no tan sols en funció del volum de treball que tenim. En aquest sentit, algunes professions sempre plantegen la necessitat d’una llei de funcions que delimiti i coordini la tasca i les competències de cada col·lectiu. No hi ha cap més manera de donar el millor servei i, tot alhora, evitar conflictes de competències, situacions que són susceptibles d’emmarcar-se dins l’intrusisme professional i/o dins del concepte d’assetjament sociolaboral.

La percepció sanitària de la població canvia i els professionals de la salut s’han d’adequar a aquest fet. Ara, per exemple, la població ja no mira tant qui és qui, mira més qui li dóna la millor resposta i qui li resol els seus problemes. En una ocasió, l’acompanyant d’una malalta em va dir: “Jesús, amb el temps nosaltres ens oblidem de si el qui ens va atendre era metge, infermer o zelador, però mai oblidem a la persona”. Aquesta és una de les moltes lliçons que la població ens dóna.