Condolença

Dissolt el fum de la vetlla,
un desglaç de llàgrimes fica
forrellat a les paraules,
per fermar la por dins la memòria.

La pluja forja la muntanya
amb el seu desert de silenci.
L’albada, despentinada, acarona
la terra insomne i sense nit.

La claredat s’enfonsa en el pou
on s’emmuralla el condol. Descalç,
amb fred a les mans i a l’esperit;
existir com ens, per surar l’oblit.

Encetar el descans, llençols de viatge
i llavors de somni. Tot sol, orfe,
remor de mirades que t’abracen,
quan estàs exànime, exhaust.