Percepció anquilosada?

A mesura que, pel camí de la vida, anem posant anys i cabells blancs, un té la sensació de quedar-se desfasat, com la tecnologia d’un cotxe, fora del joc social, que està pensat més per a gent jove que per a gent gran. La percepció, i la forma d’entendre el món que ens envolta, sembla que se’ns enquista i queda ancorada en el passat, com els anys que anem complint. Amb cada nova generació –nascuda a la nostra rereguarda– ens sentim una mica més desplaçats, una mica més fora de context. No obstant, hi ha coses que, potser, no haurien de canviar mai o, com a molt, les hauríem d’adaptar als “Temps moderns” (temps de dubtosa actualitat) que corren i que l’inigualable Charles Chaplin ens va anticipar i pronosticar. Sí, ens faria falta un altre Charles Chaplin, perquè ens tornés a adequar, amb ironia, a la nova època (mal anomenada “Nova normalitat”). I també seria bo tenir més capacitat d’adaptació a les situacions excepcionals, com la pandèmia vírica actual. Així, tindríem el camí més definit i no estaríem dubtant a l’hora de recórrer-lo.

Una de les coses que tindria que ser inamovible és la nostra escala de valors, on s’emmarquen la nostra ètica i moral. Resulta incomprensible que aquests valors encara es confonguin amb entorns religiosos i tan sols s’admeten dins de cada religió, negant l’entitat laica d’una conducta que hauria d’integrar-se en el propi civisme i educació de la persona. D’aquesta manera, alguns “pseudoagnòstics” i alguns polítics de “lo políticament correcte” les segueixen negant “per se”, amb la qual cosa afavoreixen (per activa o per passiva) el “live motif” de la nostra societat: diners i poder. També resulta incomprensible que encara se segueixin confonent espiritualitat i religió: L’espiritualitat com a facultat inherent a la condició humana, a la seva intel·ligència i a la seva gnosi, i la religió com un conjunt de ritus i d’expressions de fe, d’una espiritualitat que emana de l’endogàmia de cada religió.

Però és clar, si no som capaços de diferenciar permissivitat i tolerància, ¿com podem pretendre diferenciar entre ser i estar o entre la manifestació d’aquest ser i la manifestació d’aquest estar? Doncs això (i entrant en el terreny estrictament polític), aquesta negació o falta de reconeixement marca la diferència entre una democràcia forta i una democràcia dèbil; tenint en compte, que aquesta última pot ser tan nefasta com una dictadura; ja que, afavoreix la radicalització de les diverses opcions polítiques.

Sí, s’està perdent el criteri personal, en favor del: “jo sóc, jo em sento com...” o “jo penso com...” i s’està extrapolant aquest criteri en favor d’un paternalisme que supleix, en la majoria de la població, les mancances socio-culturals que té; amb la qual cosa, ja ens hem situat en el llindar de la manipulació. I quan parlem de criteri personal, estem obviant el famós i per a molts tranuitat lliure albir, que per poder-lo exercir es precisen un mínim de coneixements filosòfics i de cultura intel·lectual; és a dir, de lectura, una altra de les assignatures pendents que té aquesta societat.

Sí, em faig gran, però no em preocupa el meu anquilosament intel·lectual, crec que és correcte, inherent a la meva escala de valors i a la meva edat.