Actuació psicològica

La constant evolució humana provoca un impacte psicològic a les persones i al seu nivell emocional, que cal tenir en compte a l’hora d’afrontar el binomi salut-malaltia. Simplificant, aquest context psicològic a nivell individual tenim la psicologia (i psiquiatria, segons el cas), a nivell de grup tenim la psicologia social i a nivell de població la sociologia. Sigui el cas que sigui, la base inicial d’actuació tothora és l’individu. Cadascú conforma un dels maons amb que està fet l’edifici; és a dir, la societat. Per aquesta raó tenim tantes societats diferents, perquè els maons de cada edifici són diferents, en funció del país o regió i també són diferents tant per la formació d’aquest maó, com en la seva construcció maó a maó de l’edifici (l’estructura de la societat). Així, encara que puguem contemplar contexts de grup: familiar, laboral o social, afrontarem aquesta actuació psicològica de forma individual. Ja que, sempre hem de tenir com a base tres objectius essencials:

Ajudar a l’individu a distingir el que és real del que és imaginari
Cal reflexionar sobre les expressions emocionals tan populars del tipus: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”, “Jo opino...”, etc.; que en el seu conjunt només poden significar un “Jo imagino”; hem d’adreçar-nos a l’expressió racional del: “Jo sé”-“Jo no sé” En cas de “saber” s’han de tenir arguments que ho sustentin i en cas de “no saber” s’ha de tenir la valentia d’admetre-ho i la humilitat de preguntar per poder saber. Al meu parer, aquesta és una de les cruïlles on s’emmarca la immaduresa de la societat que ens envolta. Ningú gosa preguntar per saber, només preguntem per informar-nos; ja que, preguntar per saber pot ficar en evidència la ignorància del que pregunta i a ningú li agrada passar per ignorant.

Reconduir a l’individu
S’ha de fer sense opinar, sense imposar i sense censurar un comportament. En aquest sentit, es poden utilitzar dites, frases fetes i, sobretot, preguntes retòriques. Plantejar correctament una pregunta, sempre facilita trobar la resposta correcta. Si aquesta pregunta, ben plantejada, per afegiment és retòrica, convida a l’individu a la reflexió; camí inequívoc per desenvolupar una introspecció, de la que tan mancada està la societat actual, que és incapaç (per ficar un exemple) de diferenciar entre llibertat i llibertinatge.

Ajudar a l’individu en el seu procés d’adaptació
Procés d’adaptació o procés de dol. “Per se” les persones som rebecs als canvis. Sobretot si aquests canvis no depenen de nosaltres (si no els podem controlar). I si aquests canvis porten associat un component de dol (sigui físic, psíquic o emocional); aleshores, som més que rebecs, ens tanquem darrera d’un mur protector i, per tant, defensiu. Sempre la negació és el primer pas i el més difícil de resoldre en un procés d’adaptació i, a més d’això, resulta que el segon pas del procés és la indignació (o rauxa) de l’individu. Indignació que, perfectament, pot recaure en la persona que l’està ajudant en aquest procés; raó per la qual molta gent declina fer aquest ajut, així s’eviten un conflicte més que factible.

Per assolir aquests objectius hi ha dos eines quasi universals: “La relació d’ajuda” i “El suport psicoemocional” S’ha que tenir molta cura amb la relació d’ajuda, evitant innecessaris cordons umbilicals de nutrició, perquè sempre generen dependència amb la persona que s’ajuda. No hem d’oblidar que la salut és independència i que tot cordó umbilical, tard o d’hora, s’ha de tallar. En quant al suport psicoemocional, aquest ha de ser totalment asèptic, sense falses empaties que puguin provocar una implicació emocional i desembocar en una relació personal no terapèutica.

Per últim, cal esmentar un dels errors més greus que es poden cometre en tota actuació psicològica: Convertir les eines terapèutiques utilitzades com si fossin objectius. És a dir, que la relació d’ajuda i el suport psicoemocional deixin de ser eines per convertir-se en objectius terapèutics.