Vestit, corbata i testosterona

S’atribueix a Parmènides la frase: “La guerra és l’art de destruir els homes, la política l’art d’enganyar-los”. Edmond Thiadière encara va ser més específic i va dir: “La política és l’art de disfressar d’interès general, l’interès particular”. Aleshores, si la política té consideració d’art, hem de pensar (per un elemental sil·logisme) que els polítics són artistes? Artistes de què? Podem respondre a la pegunta de forma positiva, començant perquè són artistes de la retòrica; o podem fer-ho de forma negativa, començant perquè són artistes de la manipulació.

Sigui com sigui, el que si podem constatar és com els polítics tenen cura de la seva imatge, fent d’ella un aparador que ofereixen als ciutadans, en un intent perquè els hi comprem el discurs que embolcalla la seva imatge. En el cas dels homes, ho fan a base de vestit i corbata, encara que alguns d’ells no poden dissimular la testosterona que amaguen rere d’aquest vestit i corbata (no oblidem que la corbata és un símbol fàl·lic). A vegades, aquesta testosterona s’esdevé en brou de cultiu d’un masclisme que jo anomeno masclisme de baixa intensitat i que, malauradament, la majoria de la societat normalment no el té en consideració o, el que és pitjor, el perdona i/o disculpa, tal com ho vam poder constatar a l’inici del cas Rubiales, on només es van posicionar dones; amb un silenci, força sospitós, per part de la majoria d’homes del món de l’esport.

Rara vegada es produeix una agressió física (les agressions sexuals ho són), si primer no ha hagut una agressió verbal. I aquí hi podem incloure els famosos “piropos”, perquè tots ells tenen un rerefons sexual, sigui directe o sigui subliminal. Per tant, encoratjo a totes les dones polítiques que lluitin i tinguin la valentia de denunciar als seus companys de partit, quan aquests facin ostentació d’un comportament netament testosterònic i que fonamenten amb aquest masclisme de baixa intensitat. Estem al segle XXI, no podem permetre situacions que potser es permetien o disculpaven al segle XX, que no ens distreguin ni vestits ni corbates de tots aquells que així emmascaren la seva testosterona i masclisme de baixa intensitat. La democràcia sempre comença i acaba amb el respecte, màxim quan el col·lectiu és més dèbil o minoritari. Com molt bé diu l’Andrea Peláez: “El masclisme són dos paraules: poder i control”. Per tant, si se’ls hi treu el poder, es queden sense el control.