Dona de contrallum

Dejorn, sense ombres,
l’albada plateja el cel
per entremig del persistil;
on, a contrallum, una dona
erigeix el coll i la cara
a la recerca del nou sol.
El seu refinat pèplum
m’afebla el cor, que
escandeix cada batec
amb cada nou segon.
La semença del sol
brotona des del llunyendar
per acaronar la seva cara
i, després, tot el cos.
Amorosit, me n’adono
de l’eviterna bellesa
d’aquesta cariàtide grega.