Mimetisme social i col·lectiu

L’home (junt a abelles i formigues) està considerat un animal social i s’estructura com a ésser gregari dins un territori comú, on viu i conviu. Això comporta una forma de vida més aviat sedentària, que es regís per un horari molt estandarditzat i que determina a estar supeditat, quan no lligat, a aquesta societat. En alguna forma, seguim sent esclaus de l’horari.

Hi ha una tendència a fer (més o menys) tots el mateix, en els mateixos llocs i en les mateixes dades. És cert que la climatologia del calendari marca moltes pautes de conducta social, però no és menys cert que també hi ha una mena de mimetisme que ens marca i ens condueix a fer tots el mateix i durant les mateixes dades, establint unes pautes de conducta col·lectiva, marcant-se una escala estratificada en funció de l’estatus social o poder adquisitiu que un té, vol tenir o vol aparentar.

Tot mimetisme implica una igualtat o, millor dit, una igualació; fins i tot, se li pot donar un caràcter aparentment democràtic, la qual cosa és del tot incerta; ja que, la base de la democràcia és la llibertat i la llibertat és personal i intransferible. Supeditar el nostre comportament a modes, costums i fer el que tothom fa, minva i condiciona aquesta llibertat.

On més ens podem trobar aquest mimetisme és dins de l’oci i la diversió, quan se segueixen les activitats de moda i la majoria de gent fa el mateix; senzillament, perquè està de moda i sense cap altra consideració. Una prova d’aquest mimetisme gregari la tenim en aquests macro-concerts que impliquen una supeditació al mimetisme social que, per cert, rere el qual sempre hi trobem interessos econòmics molt importants, doncs aquest mimetisme també porta implícita una bona dosi de manipulació. Sí, efectivament, la joventut és molt més susceptible a aquest mimetisme gregari que determina el seu comportament i fica a prova la seva maduresa i personalitat.

En resum, si vols ser lliure, siguis tu mateix i no caiguis en el parany de la moda o en el parany del “tothom ho fa”