Cada decenni eixís
nova branca, perquè
puguin llucar les fulles
que matisen la vida.
Romanem al mateix
arbre, però les fulles
cada cop són una mica
més amunt. Lluny
de terra, a prop del cel.
Contra més s’atenalla
una idea, més s’ensorra
el seu arbitri. Decurs
de temps que fornís
el biaix del pensament.
Comanda de dèria, en
finitud de ressentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.