Seixanta dies

No, no li dec res a ningú.
Si més no, potser, al silenci,
que ha estat un desert
per manca de comunicació.

És impossible endinsar-se
dins els algoritmes de l’amor
sense perdre’s. Llavors, siguem humans
i considerem que som febles.

Veig espiadimonis irisats
que voletegen per la llum,
reflectida a l’aigua del rierol,
ballen notes de música i notes de sol.

Sí, han estat seixanta dies,
farcits de records i emocions,
viscuts a ulls clucs, brindant
amb aigua de cava i copa de petons.

Seixanta dies són pocs o en són molts,
depèn de la maleïda relativitat
que Einstein ens va imbuir.
Sigui com sigui, jo els he viscut.

(Dedicat a G.M.P.B.J.)