Desclouré els meus llavis
per seduir a la nova nit
i descabdellaré el calabruix,
amb brunzit de paraules.
Deixaré de somiar, quan
la bruixa de lluna plena
agiti la seva vareta màgica
pels marges de la nit.
Buscaré la meva papallona
a l’heura florida del paradís
i que la molsa del passat
sigui naixement de Nadal.
I quan el vent sangloti
l’ametller de Montfalcó,
el pi de ribera i la resina,
resaré pel sostre del cel.
Allí, pol·len d’estel fugaç
batejarà aquest poema
i em podrà donar la pau
que tota vida rep i busca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.