El lideratge és un fet intrínsec de tota societat animal que estigui estructurada amb un gregarisme social. Per tant, és inherent a la condició humana que no sols té una estructura social, també té altres estructures tan importants com són les polítiques o religioses. La figura del líder ha estat sempre present al llarg de la història de la humanitat i en totes les cultures, des de les més primitives fins a les més desenvolupades.
Lideratges n’hi ha de tots els “colors”. Encara que, bàsicament, es poden reduir a dos: els netament autocràtics (siguin socials, religiosos o polítics) i els estrictament democràtics. Entre aquests lideratges democràtics tenim dos referències històriques força significatives: una es concentra en el concepte llatí del “primus inter paris” i l’altra amb la significació que comporta la famosa taula rodona del rei Ricard. En definitiva, tothom pot opinar (tenir veu) i tothom pot decidir (tenir vot). D’aquesta manera, el líder és un igual i “només” té una potencial capacitat de decisió final (o decisió significativa) en cas d’empat, dins una votació, i sempre que sigui necessari (situacions crítiques).
Però, poc o molt, tot lideratge comporta la supeditació del grup respecte al seu líder, encara que aquesta supeditació sigui acceptada i compartida pel grup (líder inqüestionat). Si, per les raons que siguin, algú no està disposat a fer aquesta supeditació i entén la seva llibertat personal a partir d’una total i absoluta independència (base de l’autèntica llibertat), no li queda cap més remei que fer-se agnòstic o àcrata o, per què no?, líder d’un mateix.
Ser líder d’un mateix no és gens fàcil i és força complicat. És més, resulta més fàcil ser líder d’altres que ser líder d’un mateix. No, no és fàcil, perquè a l’hipotètic punt de partida hi ha molts plantejaments i, a més a més, es pot caure dins la pròpia endogàmia, en forma d’orgull, supèrbia o el grau més quotidià de la nostra societat: el narcisisme. L’autèntic líder d’un mateix ha de fugir del temptador coneixement tècnic, del “saber”, i ha de buscar l’escabrós i fatigant camí de la “saviesa”. Tenint ben present alguns factors que en són determinants: No hi ha intel·ligència més adient que la filosòfica, no hi ha autèntica intel·ligència sense humilitat i que la intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom.
I com s’hi arriba? Per començar, un s’ha de fer autodidacta, renunciant a moltes coses i acceptant-n’hi altres que es poden i deuen trobar amb la lectura sistemàtica i, a la vegada, selectiva que ens ajudarà a aconseguir la nostra pròpia saviesa. Primer s’ha d’anar al pensament socràtic, resseguint la seva essència filosòfica a través dels segles. Més tard, es pot optar per l’autosofia –contracció de la paraula llatina auto (propi) i la grega sofos (saber)–. I fins aquí, la part de filosofia occidental. Aleshores, toca la part de filosofia oriental, hi ha que assolir el pensament budista, el zen i el confucionisme. Per, finalment i amb sort, optar a ser un modest bodhidharma. Amb la garantia d’haver arribat a descobrir “l’autèntic camí”; però, assumint que mai s’arribarà al terme d’aquest camí. Ja que, això, només està reservat a uns pocs privilegiats.
Un ja es pot considerar líder d’un mateix i..., ara què? Doncs, ara un ha d’estar disposat que li girin la cara, que no el saludin, tenir substantius i significatius silencis, un poc o un molt d’incomprensió, una mica d’enveja i rebre tota la gamma de situacions que perfilen la pobresa d’esperit, la que caracteritza a la rasa humana; refugi d’un humanisme mal entès que mort en la seva pròpia impotència i en l’autolisme del nostre planeta. Ja que, i com és ben sabut, ningú pot ser profeta (auto profeta) a la seva terra. La satisfacció intel·lectual no és pas una aurèola de popularitat, ni el benestar que pugui donar aquesta popularitat. La solitud és la base del filòsof, autòsof, bodhidharma o, simplement, de la persona que vol estar intel·lectualment bé i créixer per ella mateixa. Dóna igual si és fa amb revestiment religiós o solament filosòfic; la solitud sempre serà la base d’aquest auto líder, el que ha vençut totes les temptacions intel·lectuals del nostre món. I, ja se sap, que la pitjor part de la solitud és estar sempre sol.
Lideratges n’hi ha de tots els “colors”. Encara que, bàsicament, es poden reduir a dos: els netament autocràtics (siguin socials, religiosos o polítics) i els estrictament democràtics. Entre aquests lideratges democràtics tenim dos referències històriques força significatives: una es concentra en el concepte llatí del “primus inter paris” i l’altra amb la significació que comporta la famosa taula rodona del rei Ricard. En definitiva, tothom pot opinar (tenir veu) i tothom pot decidir (tenir vot). D’aquesta manera, el líder és un igual i “només” té una potencial capacitat de decisió final (o decisió significativa) en cas d’empat, dins una votació, i sempre que sigui necessari (situacions crítiques).
Però, poc o molt, tot lideratge comporta la supeditació del grup respecte al seu líder, encara que aquesta supeditació sigui acceptada i compartida pel grup (líder inqüestionat). Si, per les raons que siguin, algú no està disposat a fer aquesta supeditació i entén la seva llibertat personal a partir d’una total i absoluta independència (base de l’autèntica llibertat), no li queda cap més remei que fer-se agnòstic o àcrata o, per què no?, líder d’un mateix.
Ser líder d’un mateix no és gens fàcil i és força complicat. És més, resulta més fàcil ser líder d’altres que ser líder d’un mateix. No, no és fàcil, perquè a l’hipotètic punt de partida hi ha molts plantejaments i, a més a més, es pot caure dins la pròpia endogàmia, en forma d’orgull, supèrbia o el grau més quotidià de la nostra societat: el narcisisme. L’autèntic líder d’un mateix ha de fugir del temptador coneixement tècnic, del “saber”, i ha de buscar l’escabrós i fatigant camí de la “saviesa”. Tenint ben present alguns factors que en són determinants: No hi ha intel·ligència més adient que la filosòfica, no hi ha autèntica intel·ligència sense humilitat i que la intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom.
I com s’hi arriba? Per començar, un s’ha de fer autodidacta, renunciant a moltes coses i acceptant-n’hi altres que es poden i deuen trobar amb la lectura sistemàtica i, a la vegada, selectiva que ens ajudarà a aconseguir la nostra pròpia saviesa. Primer s’ha d’anar al pensament socràtic, resseguint la seva essència filosòfica a través dels segles. Més tard, es pot optar per l’autosofia –contracció de la paraula llatina auto (propi) i la grega sofos (saber)–. I fins aquí, la part de filosofia occidental. Aleshores, toca la part de filosofia oriental, hi ha que assolir el pensament budista, el zen i el confucionisme. Per, finalment i amb sort, optar a ser un modest bodhidharma. Amb la garantia d’haver arribat a descobrir “l’autèntic camí”; però, assumint que mai s’arribarà al terme d’aquest camí. Ja que, això, només està reservat a uns pocs privilegiats.
Un ja es pot considerar líder d’un mateix i..., ara què? Doncs, ara un ha d’estar disposat que li girin la cara, que no el saludin, tenir substantius i significatius silencis, un poc o un molt d’incomprensió, una mica d’enveja i rebre tota la gamma de situacions que perfilen la pobresa d’esperit, la que caracteritza a la rasa humana; refugi d’un humanisme mal entès que mort en la seva pròpia impotència i en l’autolisme del nostre planeta. Ja que, i com és ben sabut, ningú pot ser profeta (auto profeta) a la seva terra. La satisfacció intel·lectual no és pas una aurèola de popularitat, ni el benestar que pugui donar aquesta popularitat. La solitud és la base del filòsof, autòsof, bodhidharma o, simplement, de la persona que vol estar intel·lectualment bé i créixer per ella mateixa. Dóna igual si és fa amb revestiment religiós o solament filosòfic; la solitud sempre serà la base d’aquest auto líder, el que ha vençut totes les temptacions intel·lectuals del nostre món. I, ja se sap, que la pitjor part de la solitud és estar sempre sol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.