Com espaordit somnàmbul,
a les palpentes, pas a pas,
enfilo la llum d’albada.
Sóc com el petit pardal,
ancorat per tots els petons
que fa el xup-xup del vent.
Sense soroll, porto al bec
la llum de lluna i estels,
per a la núvia matinada.
Un pomell de campanes
gronxen el so per l’aire
quan l’innocent i fràgil
riu de cabells del somni,
vol que jo creui l’horitzó
i deixi de ser... somnàmbul.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.