Brins de gespa
i grills de soledat
o de fada taronja.
La saba de la rosada
m’omple de malenconia,
quan s’esvaís el paisatge.
Indecís, encara tinc
aura i esperit d’Elf o,
si voleu, de Manairó.
I l’alè de les branques
entatxona el meu pit,
amb dits suaus de natura.
I allà, el sol bressola
i garbella entre fulles,
on neix el full del destí.
I posaré la mirada màgica
a l’arbre d’exculpacions,
per poder seguir sent jo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.