La semblança d’un somriure,
cel obert a la sempiterna natura,
on s’esmuny, per gravitació,
el magnetisme que tinc pel bosc.
Aïllar i embolicar amb cel·lofana
aquest somort regal d’aire i pluja,
sentir-me viu d’amunt de cada pedra
i, sobretot, no tenir que inventar el record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.