El pensador de la vida

No sóc ni millor ni pitjor que qualsevol altra persona. Malgrat que em van batejar com El pensador de la vida, amb el temps m’he adonat que tant o més important és pensar, com és reflexionar. Ficaré un exemple molt senzill. Descartes es va fer famós amb la frase: “Penso, aleshores existeixo”. Aquest és el pensament, però fruit de la meva reflexió, crec que la construcció de la frase seria millor fer-la a l’inrevés: “Existeixo, perquè penso”.

Quan un, dins el món científic i tecnològic, planteja l’humanisme com eix vertebral de les Ciències de la Salut, s’emporta una sorpresa al constatar que la majoria de la gent no està per la labor. Molts bons professionals de la salut (potser per la feblesa filosòfica d’un sistema sanitari imperfecte) acaben per refugiar-se dins de protocols que estan estandarditzats (avui en dia, tot està protocol·litzat) i no volen plantejar-se la disjuntiva, casi maniquea, entre protocol i criteri professional o entre malaltia i malalt. No els critico, entenc que amb la gran quantitat de denúncies que es poden produir (fundades o no), el protocol és un bon refugi, per afrontar qualsevol eventualitat judicial. Ja que, la competència passa a ser del responsable del protocol; és a dir, del sistema sanitari. Però, és clar, amb aquesta pragmàtica forma d’actuar, poc o molt es dilueix el criteri professional. Al llarg de la meva vida professional, en un parell d’ocasions, em vaig veure obligat a dir-li a dos directius: “Jo no he estudiat una carrera universitària, perquè un protocol em digui com he de treballar”. Un dels directius ho va entendre a la primera. L’altre anava dient que el Jesús estava en contra dels protocols. Quan vaig tenir ocasió, a aquest directiu el vaig tenir que corregir, dient-li: “Jo no estic en contra de cap protocol, estic en contra que un protocol estigui per damunt del meu criteri professional”. I sí, ens vam entendre. Al pas que anem, en un futur no gaire llunyà, criteri professional i protocol quedaran unificats sota la figura d’un robot mecanitzat. Un robot no deixa de ser un ordinador articulat i ensinistrat i, com tots sabem, els ordinadors no s’equivoquen, els programadors informàtics sí. Sempre acabarem morint amb la intel·ligència, eficiència i eficàcia d’un professional informàtic. Caldrà saber si els errors humans no es convertiran en errors informàtics i això també resarà per a tots aquells robots que fabriquen altres robots. Ficant-hi una mica d’ironia, i amb permís de l’Aristòtil, no deixa de ser un sil·logisme tecnològic.

Només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Se suposa que tots pensem. Per tant, tots som filòsofs potencials, tan sols cal afegir-hi el factor determinant: la reflexió. Ara bé, podem pensar amb el cap (pensament racional) o podem pensar amb el cor (pensament emocional). Sempre he defensat aquest camí: Primer pensar amb el cap, després reflexionar i a l’hora d’actuar ficar-hi el cor. La naturalesa, que és més sàvia que tots nosaltres, ha posat a dalt de tot el cap, davall el cor, davall l’estómac i davall el sexe. Ho podem traduir com: primer pensament i reflexió, després sentiments i emocions, després supervivència i plaer primari i, per últim, reproducció i plaer secundari. Si us plau, no vulgueu alterar el savi ordre que la naturalesa ha establert.

Al meu blog, davall del honorífic títol de El pensador de la vida, hi tinc ficat: Filosofia i psicologia del sentit comú. Disciplina que, modestament, fa anys vaig “inventar” i que porto una cinquantena d’anys treballant. Només intento aportar el meu petit gra de sorra, per millorar una mica, filosòficament parlant, aquesta societat tan immadura que vivim i patim. Aquesta disciplina és un triangle equilàter, on a dalt de tot està la filosofia (la mare de totes les ciències), la filosofia em porta a la psicologia i aquesta em porta al sentit comú. Per tancar el triangle, i tornar a la filosofia, m’acullo a l’escola aristotèlica que defineix el sentit comú com: “El sentit comú és aquell sentit que coordina els sentits externs (vista, oïda, etc.) amb els sentits interns (percepció, intuïció, etc.)”. D’aquesta manera, el sentit comú es converteix en agulla de balança i àrbitre equitatiu de la realitat. A tot això, es necessiten canals de comunicació per expressar qualsevol pensament. Jo utilitzo la poesia, articles divulgatius (dieu-li cartes al director), cites i preguntes retòriques. No sóc un bon escriptor, ni potser un bon docent, però em nego que el meu pensament es perdi.

Vull acabar aquest article (dieu-li carta al director), demanant disculpes per si aquest escrit m’ha sortit massa narcisista, però com diu el meu admirat i estimat Josep Vallverdú: “Jo m’exposo, tu em critiques, estem en pau”.

Jesús Jordi Garcia Boadella