Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

“Mitjançant l’esforç, l’aprenentatge produeix tot el que és bonic”  (Demòcrit)

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

“Mentre el meu cos baixa, el meu esperit puja”

Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.