Els meus espais oberts

(...que el vent de ciutat no em dessagni més...
The boxer – Simon & Garfunkel)

El somni d’una sorra daurada
que amoreja amb les ones,
sota el sol de tots els colors
i guarnida amb roba de festa,
dins un cel blau, en el saló de ball
de l’embruix mediterrani.

L’encanteri del bosc pirinenc
quan avets platejats reflecteixen
el sol i el cant de la cadernera,
sotmesa al fugisser vent del nord
i al renaixent ambient tardoral,
on es bressola la serralada.

La folgada boirina de La Plana,
l’alè de Puf, el drac màgic,
mentre jugàvem i corríem sota
l’aixopluc dels àlbers del riu;
el cuc a amagar i el cuit i parar
de la nostra folla imaginació.

I així, dins un cor franc, és com
es pot gaudir de tants espais oberts
com vides i records hem viscut.

“No donis la culpa a la manca de sort quan el problema és la falta d’actitud”  (Anònim)

Coix

Desfaig poemes
per fer drecera
i per sobreviure
al camí del temps.

Busco dins el pou
l’aigua filosòfica
que, amb sort,
brollarà pel brocal.

Escric per fugir,
escric per lluitar
i escric per no ser
coix intel·lectual.

Resar i desitjar

Verdeja el sembrat
sota llum de migdia.
A la llunyania,
el so d’una campana
convida a l’oració,
segueix el pols del camí.

El fum de xemeneia
ascendeix, resant
i buscant un cel net.
I la remor del riu
prega agenollada
entre bancs de pedra.

Dit i fet, o fet i dit,
entreobro els llavis
per rememorar
un perdut parenostre;
perquè, a vegades
toca resar i a vegades
només toca desitjar.

“Si es vol viatjar lluny, no hi ha millor nau que un llibre”  (Emily Dickinson)

El far

He consagrat la solitud
a l’església del silenci,
on constel·lacions d’estels
són paraules llunyanes.

És la nit de la incertesa,
la nit de l’insomni,
que només desitja
l’incendi de l’aurora.

A conjur de diccionari,
fico far a la tempesta,
perquè el meu vaixell
trobi totes les respostes.

Més vida

Fer versos en colors
cada cop que la vida
pinti en blanc i negre.

Dissenyar l’espai amb
l’Arc de Sant Martí,
per on lluirà el sol.

Pentinar raigs de lluna
quan acaronen el blat
a punt per a la sega.

I si queden més somnis,
que sigui, perquè tenim
més vida per viure.

“La poesia està a tot arreu: En el poema, dins la música, en una fotografia, en un quadre; en l’entorn d’un paisatge, dins la posta de sol, en l’amor, en una mirada i en un llarg etc.”

Refugis

Faig pelegrinatge que,
com camí de Sant Jaume,
està farcit d’entrebancs,
de proves i tractaments.

Dono tomb a la moneda
de paraules tècniques
i busco refugis musicals,
poètics i imaginatius.

I cada nou dia és...
un nou dia per viure.

Temps màgic

Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.

Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.

“Malauradament, l’important no és la notícia, l’important és qui i com es dóna la notícia”

Paraules al vent

Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.

Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.

Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.

Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.

Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.

Nodrir el poema

Salpar de drassana
amb vaixell ple d’idees,
totes atapeïdes
i tremolant de fred,
quan la carcassa
els hi esquitxa gotes
d’aigua salada.

Com nàufrag,
nedo entre les idees,
cerco la que és millor,
aquella que polaritzarà
el meu pensament,
mentre les neurones
grinyolen neguitoses.

Glops de fina pluja,
blancs llençols de sal
i el fogós batec de cor
que sortirà de la balma,
content d’haver trobat
una subtil i fràgil idea
que nodrirà el poema.

“La més estricta justícia no crec que sigui sempre la millor política”  (Abraham Lincoln)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

Ara

Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.

Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.

Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant!
                 Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.

Lloada sigui la meva sort.

“El naixement i la mort no són dos estats diferents, sinó dos aspectes del mateix estat”  (Mahatma Gandhi)

Passió

(I amb el somriure, la revolta – Lluís Llach)

Sóc un llàtzer insistent
i tinc la revolta com a projecte.
Avorrit de tanta indiferència,
de tantes cròniques absurdes
que sempre em deceben,
mentre la silent malícia
es va dipositant, a poc a poc,
com pols damunt els mobles;
dic adéu! a la companya passió.
Me’n torno a buscar refugi
dins les pàgines d’un bon llibre.

El divorci

Estirat a la gespa humida
amb silenci de cementiri,
absorbeixo raigs de sol,
nascuts dalt la serralada.

Allitat al marbre glacial
d’una o de qualsevol tomba,
gaudeixo raigs de lluna,
tant minvant com creixent.

Palplantat al camí central,
sóc germà de pols i pedra
i em bateja l’efluvi de xiprer,
més vell que jo i més savi.

Estic lluny i estic a prop.
Estic soterrat i estic enlairat.
Així puc veure passat i futur
i també el present fugisser.

Aquest espai de temps i anys
és on l’ànima s’acomiada
d’un cos farcit d’esquerdes;
ja que, el divorci és arribat.

“Cap home és enemic teu. Tots els homes són els teus mestres”  (Proverbi hindú)

Lluny

Estic lluny.
La tristesa no se’n va.
La distància mitiga el dolor
però no hi ha aigua que l’apagui.

Estic lluny, Catalunya,
i no per això estic menys trist.
Ens diuen idealistes?
De quina realitat parlem?

Lluny, enyores
la llarga lluita del passat,
el present indòmit i tossut
i un futur molt incert.

Estic lluny, Catalunya,
i el teu futur de segles és
el futur del nostre poble,
i també és el meu futur.

No dubtis

No ho dubtis, truca.
La meva porta
sempre està oberta.
Truca i entra.

La meva casa és senzilla,
amb l’austeritat del templer
i el sentit comú d’un pensador.

Hi ha poesia a les parets,
poesia musical d’època
i poesia d’amor a l’ambient.

I també hi trobaràs:
el silenci filosòfic que
que la vida dóna per viure.
Sí, no ho dubtis i entra.

“Deixa que la perseverança sigui el teu motor i l’esperança la teva gasolina”  (Jackson Brown Jr)

El somriure de Joani

Dia enterbolit,
sota paraigües de fulles
i arbres de Rambla.
Com a referència:
Alacant.
Com a espai:
música de banda.
I des de l’atzar,
surt una conversa
fluïda i assossegada,
com un riu pel delta.
I rere les paraules:
el teu somriure.
I rere el somriure:
més música.

Gràcies Joani!

La gestió de la por

Tinc veu i vull expressar-me.
Tinc dret a vot i vull votar.

És incomprensible que
polítics, premsa i tertulians
juguin a la dialèctica del gat
i el ratolí per justificar-se,
la seva immaduresa ofèn
la nostra intel·ligència.

Volem ètica, volem democràcia
i volem una constitució
que respecti aquesta ètica
i el poder del poble (democràcia)

No volem un estat representatiu,
volem un estat participatiu.
Avui, més que mai, exigim
llistes obertes i desbloquejades.

Perquè som ciutadans i demòcrates,
reclamem el nostre dret a veu i vot;
no cada quatre anys, sinó cada vegada
que sigui necessari. Sí, volem votar.

Ploro

Ploro,
tot mirant l’horitzó,
on el cel es fa mar
o el mar es fa cel.

Ploro,
per tots els amors
(els meus, els teus)
que hem estimat.

Ploro,
per tot allò que ve,
per tot el que no torna
i pel record perdut.

Ploro,
amb aquesta pluja,
que també plora, per
una terra assedegada.

Ploro,
perquè l’aigua és
el bé més valuós,
la vida més valuosa.

Ploro,
per tu, ploro per mi.
Ploro per Catalunya,
la terra incompresa.

Ploro,
quan estic trist,
quan estic content
i quan m’emociono.

“La comprensió és un carrer de doble sentit”  (Eleanor Roosevelt)

Petons de vellut

Comença el fred. La tardor té ganes.
Durant el dia..., com aquell;
la nit ja és una altra cosa,
em falta escalfor al cos, al cor,
i tendresa. Seria bo tenir
uns bons petons de vellut.

Tot mirant el mar

Aquesta flaire, fresca,
sembla més de tardor
que de marinada.

A l’horitzó llunyà,
el sol s’estira i...
comença a badallar.

Sant Feliu post-romànic,
Guíxols ibèric; i jo,
buscant les meves arrels,

d’un Boadella català,
potser grec ampurià
o, fins i tot, italià.

La mediterrània
sempre retorna a mi
i em fa de nou somiar.

“No estic tan enamorat de les meves pròpies opinions que ignori el que els demés puguin pensar respecte a elles”  (Copèrnic)

On ets?

Per estimar
tot allò
que jo estimo.

I per odiar
tot allò
que jo odio.