Benvingut al somni

Benvingut a la llar
on la primavera neix
al bressol dels sentiments.
Benvingut siguis al jardí
on juga l’estiu, mentre
dia a dia creix el futur.

Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.

Benvingut a la tardor,
quan ella vesteix el bosc
amb records i emocions.
Benvingut siguis a l’hivern,
quan la seva neu fa el cim
de totes les nostres il·lusions.

Somni de filòsof, somni de poeta;
perquè somiar... ens fa lliures.

“Per la seva forma de vestir, els coneixereu”

Còmplice del silenci

Tant he estimat el silenci
(resseguint l’entrellat del
seu secret) que he acabat
com ell, fusionant-nos,
abraonant el seu reialme
i el seu temps ponderat.
Sóc esclau del seu domini,
encara que el puc trencar
amb música i poesia
o gaudint sorolls de bosc
o escoltant brollar d’ones.
Però, tot això és altre silenci
i caldrà resoldre el seu misteri.

Lletraferit

Reculo en el temps, fins...
el dia que vaig empeltar-me
de lletres i paraules
i remugava el seu sentit
quan m’eren reticents.

Anava curt i regatejava
el seu coneixement,
el ventall de possibilitats
a l’hora d’enllaçar-les.

Sí, vaig fer-me serf,
exhumant tradició familiar;
un lletraferit on escriptura
i lectura eren motlle de vida.

Seguint aquest llarg braçal,
va llucar el meu brogit imaginatiu
com joc secret d’escriptor.

Ara, nogensmenys, tentinejo
totes les paraules del diccionari
i esbrino aquell vell secret.

“Les persones podrien aprendre dels seus errors, si no estiguessin tan ocupades negant-los”  (Carl Jung)

Torno

Torno a buscar-te,
sense saber si et vaig perdre
o si encara no t’he trobat.

Torno a resseguir les hores
i els espais on s’estan
tots els records viscuts.

Torno a llegir i a escriure
paraules i versos inacabats,
que són els teus, que són els meus.

Torno, perquè retorno
a aquell temps nostre,
pel fet de viure, pel fet d’estimar.

Entre tants

La nau enfila veles
cap a l’horitzó
de llum il·limitada.

Sóc un entre tants,
que faig vertigen
per un sospir de mort.

Arribat el moment,
me n’aniré de viatge
i sense tornada.

I en aquest vertigen,
entonaré un preg
a tota l’eternitat.

“Un llibre és com un jardí que es porta a la butxaca”  (Proverbi àrab)

Rap-soda

Per a peix, el rap.
La soda per al vi
blanc tèrbol gallec
i per a la poesia
un bon rapsoda.

A vegades,
cal persistir amb
ritmes i silencis,
per poder fruir
de versos sincers.

Rapsoda, clau
i pany d’inspiració
amb comunicació
de versos èpics
en nit foradada.

I, rapsoda,
surt a la primavera,
recull roses de paper
i alfabet de diccionari
per al nostre futur.

Ha tornat

Em mira,
la miro,
i penso,
és ella?

La mateixa
de l’any passat?
La que marxà
prop de Tardor?

Sí, ens mirem
i els dos ens
reconeixem.
Benvinguda
siguis Oreneta!

“Desconfia de les persones que fan ús i abús de diminutius” (Les persones normals, parlen normal)

Espai i temps

Poc o molt, ara ocupo aquest espai,
perquè no en tinc cap altre;
per això, tot sovint canvio de lloc,
sense tenir residència fixa,
cap espai és del tot meu
i no tinc cap necessitat de propietat
dels espais oberts que m’omplen.

Poc o molt, estic aquí.
No tinc el temps al meu abast,
per això deixo que el pensament
se’n vagi i busqui el seu lloc,
allà on el temps no compta
i no té necessitat de mirar
el rellotge de les hores perdudes.

Voler

Vull cridar! No en tinc prou amb la paraula!
Vull sortir de la soledat (del desgavell de la recança)
i endinsar-me en la revolta, a cada revolt del camí.

Vull engranar el vent de cara i que el desig del cor sigui
la força de la sang, quan ell traspua el meu pensament.
Vull voler..., obrir el forrellat del futur i sortir de casa.

“Tot i ser un ancià, noble cosa és aprendre”  (Sòfocles)

(Totalment d'acord)

Amor osmòtic

Per nodrir l’esperit, tinc que inspirar-me
i engrescar-me en una nova poesia.

Assolir la gesta en la lliça de l’amor:
Primer ser cabdill, després ser captiu
del cabdill que abans fou captiva.

Trobar aquest equilibri entre triomf i claudicació.
I, així, poder construir millor la relació amorosa:
l’amor osmòtic que sempre dóna i sempre rep.

Focs

On és l’espurna
que va encendre
el foc de l’amor?

I tornarem, perquè
la veu mai s’apaga;
perquè el pensament
no es pot empresonar.

On és l’espurna
que va encendre
un onze de setembre?

I estarem aquí,
envoltats de senyeres,
ondejades pel vent,
el vent de llibertat.

On és l’espurna
que va encendre
l’amor pel nostre país?

L’amor és dins del cor.

“Arribats a certa edat, a l’agenda també hem d’afegir les visites al Tanatori”

Frases de de polítics

Expressions utilitzades per polítics, de dubtós significat, mediocre contingut intel·lectual i de pobresa dialèctica:

“Como no puede ser de otra manera”
“Traspasar una línia roja”
“Blanco y en botella”
“Como el rosario de la aurora”
“Sin pelos en la lengua”
“Cuanto peor, mejor”
“Por consiguiente”
“Poner en valor”
“Cambio de paradigma”
“Gobernanza o cobernanza”
“Cordón sanitario” (Vetar a un partit)
“Puedo prometer y prometo”
“Altura de miras”

És el que hi ha, és el que tenim.

L’edat del somni

En el breu captard que té
l’incendi del crepuscle,
suro per illes i persones,
dins l’arxipèlag cultural
d’una introspectiva exposició.

És teoria i vida artística:
l’ànima de cada col·loqui
on tots els colors i versos
fan la tècnica del diàleg,
un procés, un viatge d’actitud.

Ancorat en aquest parany,
m’allibero davant la dicotomia
de “rauxa o seny”, cel i terra
fixats a una maneta elèctrica
que no està ni oberta ni tancada.

I des del meu esperit, evoco
aquesta plenitud, amb pupil·la
i mirada, com l’hàlit i vòrtex
d’un somni que n’és etern,
perquè els somnis no tenen edat.

“El que faig és poc important, però és molt important que ho faci”  (Mahatma Ghandi)

(Totalment d'acord)

M’agradaria...

 ...que hagués un Premi Nobel al sentit comú.

...que l’ètica sempre estigués per damunt de la llei.

...que mentir en seu judicial sempre fos castigat amb perjuri.

...una democràcia sense impunitats ni greuges comparatius.

...que tothom acceptés la seva condició i les seves limitacions.

...que no hi haguessin drogues legals.

...que tots els polítics donessin exemple i fossin solidaris.

...que la gent trobés el plaer de llegir i de viure-ho.

...que aquestes reflexions fossin del vostre interès.

Potser

Cadascú oneja
el seu pensament
com a bandera
del seu territori.

I ens fem amics
dels seus arguments,
malgrat ser molt més
viscerals que racionals.

A cada sortida de sol,
ens queda un miracle,
un encara per insistir
i, potser, conquerir.

“Sense informació no pot haver comprensió”
(Dedicat a l’I.D.I. de l’H.U.A.V.)

Nova poesia

Algú ho va tornar a dir,
des del seu pontificat,
amb els seus versos, sense
cap pretext, sense llicència,
assentant càtedra dialèctica
més pròpia del segle passat
que de l’actual segle XXI.
El seu intel·lecte no ha girat,
encara, el full de l’anuari;
millor dit, el full del centenari:
cadascú s’expressa com vol!
La poesia és com la pintura:
realista, impressionista, abstracta...
L’evolució està tant en l’estructura
com en la sintaxi gramatical poètica;
la resta..., són paraules de diccionari.

Oreneta estacional

Tinc l’esperit aspre,
casi tant com la veu;
però encara puc volar,
com una oreneta
que s’aplega per marxar.
Sí, el meu esperit és
oreneta estacional;
ara vaig, ara torno.
Quan vaig, sóc feliç
pel nou retrobament.
Quan torno, l’enyor
em duu el desterrament.

Malgrat tot..., l’amor és
prou fort per aguantar- ho.

“Avui en dia, la política és més econòmica que ideològica”

Dir-ho o no dir-ho

Deixa’m que t’ho digui,
sense dir-t’ho,
així podràs pensar,
el que vulguis pensar
i, si vols, pregunta,
la millor manera
de no equivocar-se,
malgrat que hauràs
de ficar en evidència
la teva ignorància.
És per això que t’ho dic,
però sense dir-t’ho.

Destí de pau

Sigui avui, sigui demà,
altre cop que els fets
ens donin la raó a
les degudes paraules.
I si pel camí ens aturem
que sigui per aixecar
al company caigut.

Sigui avui, sigui demà,
cal seguir valents
i tornar a dir-los No!,
amb un ram de flors
a la mà i l’altra estesa
per fer encaix de pau.

“Allò que negues et sotmet, el que acceptes et transforma”  (Carl Gustav Jung)

Tentines de futur

Sóc hereu del diàleg
i un inepte del concert (o desconcert)
No! No és qüestió d’ordre.
Tinc un desig venjatiu
(nu i prou equivocat),
per considerar-me màrtir
de la literatura acadèmica.

Sóc ésser de tinta, batego
flama de l’exili,
el descoratge buit
de tota esperança,
malgrat que tinc
l’angoixa asfixiada,
dins la cel·la fosca
on resta el meu passat.

Amb pas de nadó vacil·lant,
cerco tentines de futur
dintre del meu esperit. Fora,
queda la runa intel·lectual
d’aquells que ho saben tot.