Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.
Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)

Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer
“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell mateix
i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

Sal marina

Posa sal a la teva fe
i, fins i tot, a l’esperança.
Retroba la il·lusió del passat,
quan el capvespre recull
l’heterònom pensament,
mentre la marinada copsa
i bressola cabells i antull.
Que el reflex de l’aigua
sigui el reflex dels ulls,
tostemps enyorats, estimats.
Sí, posa sal (i sol) a la vida
i, de bell nou, torna a somiar.

“L’esperança és un estimulant vital molt superior a la sort”  (Friedrich Nietzsche)

Frustració

No tinc cap raó
que em doni la raó,
ni cap argument
que pugui rebatre
qualsevol pensament.

No tinc cap motiu
per afrontar-ho,
ni cap sentiment,
ni cap emoció,
que siguin negatius.

Però, sempre queda
un dubte filosòfic
per a cada pregunta,
quan s’està al camp clos
d’una frustració.

La cançó de la por

“La por pot ser ocasional,
la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
     oprimeix,
     col·lapsa,
     esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
     s’aprofita
     de la ignorància,
     de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Visc la meva espiritualitat, sense necessitat d’embolcallar-la amb una religió”

La poesia de les flors

Cada filera de flors
n’és un vers del jardí
i, totes juntes, ens fan
un poema de primavera.

Designi

Resseguint els àlbers,
pel marge del riu,
tanco porta a la tristesa.

En aquest àmbit,
m’engoleixo la pena
i el buit del destí.

De sobte, àvid,
allibero l’esperança
i un inconegut futur.

L’entorn té presència
i, potser, em fa
el glop d’un designi.

“Algunes persones són tan falses que ja no distingeixen que el que pensen és justament el contrari del que diuen”  (Marcel Aymé)

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

Si creus, creu.
Si estimes, estima.
I, creient, et creuran.
I, estimant, t’estimaran.

Ésser d’aigua

M’ha batejat la pluja
amb repic de tambors
de la seva tronada.

M’ha batejat la pluja
i m’ha fet entendre
que som éssers d’aigua.

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”  (Sócrates)

Desvetllat

Manllevo el silenci de la nit,
la solitud de l’harmonia
i el neguit d’escriure.

A cada full, oneja el vel
on ressona el miracle
eteri de la tendresa.

Desvetllat, només puc
compartir el silenci
amb el temps i la poesia.

Tornar a viure

Voldria tornar a viure
el que ja he viscut;
canviaria poques coses,
perquè la nostra vida
és nostra i és de tots.

“És difícil vèncer a una persona que no es rendeix mai”  (Babe Ruth)

Pluja de núvols

El sol els impel·leix cap al zèfir
i pel camí s’enamoren de la terra,
ploren vers ella, per impregnar-la;
acaronar un somni en blanc i negre.

La boira branda el paisatge, gotes
desformant entorn i pensament.
Vapor d’aigua, vapor per a cava
i el sol es perd amb un cel blau.

Càntic del bosc a la lluna

Tu que has estat i segueixes sent.
Que tens i no pretens.
Que limites les preguntes,
doncs coneixes les respostes.

Sabedora del que ha de saber-se.
Coneixedora d’ofici.
Que estant en possessió dónes
i sense necessitar agafes.

Que et ponderes i t’equilibres.
I de l’equilibri fas ponderació.
Et nomeno com a expressió
d’exemple i escarni:

Qui dubti de tu,
que dubti d’ell mateix.

“Tots som passatgers del tren del temps”  (C.S.I. Las Vegas)

Bocins

La primavera
estarrufa el bosc,
i la llum la convida
a ballar per la pinassa.

Cada entorn
és un bocí de vida.
Cada emoció
és un bocí d’amor.

Mentrestant,
a casa, la citronel·la
fa explosió de flors
com una pomera.

Puzle

Tantes peces
com emocions.
Com encaixar-les?
Perquè el puzle
acabi sent
un sentiment.

“L’èxit és una cosa bastant repugnant. La seva falsa semblança amb el mèrit enganya els homes”  (Víctor Hugo)

L’Amor

M’he fet addicte
a la droga de l’amor,
al seu etern encanteri
que brolla fent Tardor
i fent Primavera.

Enrere queden cicatrius que,
si no en tens, és que no has viscut.
Cada arbre, cada escorça,
té cicatrius de lluita i, també,
arrugues de saviesa.

I quan dos arbres s’ajunten,
com a mínim, ja són jardí
d’esperança, d’il·lusió;
ja que, el batec del cor
és el dictat de l’amor.

Memòries

He tornat a viatjar
pels meus records:
Amb les mans,
les aromes
i els sentits.

He tornat a escoltar
totes les meves històries
i a observar cada foto
que vaig gravar
a les meves retines.

Però, sobretot,
he tornat, perquè
els records inspiren
el futur, i el meu
comença ara.

              Anekke

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”  (Groucho Marx)

Viatge per al futur

M’agradaria ser el destí
i des del moll ficar rumb
a la terra promesa, aquella
on nia el recer de l’amor.

I per reivindicar aquest amor,
em faré pelegrí i rebel a l’edat,
amb pluja fina de melodia
i espurnes de foc a cada vers.

I en el veler, faré interludi amb tu,
gaudint la travessa del viatge;
un senzill però emotiu arpegi
per fer una poesia inoblidable.

M’agradaria que la hipnosi
del nostre mirar fos
ingràvida, quan envernissem
els nostres eterns somriures.

M’agradaria..., fer el viatge junts.

Pluja de paraules

Sóc pluja fina
i, de mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.

Sóc terra fèrtil
i, cavalló a cavalló,
conrearé l’horta
on neix el teu esperit.

I sóc, també, tendresa,
llum blava d’horitzó
que busca la seva lluna
per poder estimar-la.

Sóc vent, que despentina
el teu cabell i remou
(intencionadament) totes
les teves emocions.

Sóc foc, que alimenta,
caldeja i escalfa la llar
on viuen els sentiments,
que són: teus, meus, nostres.

I sóc només un home,
meitat poeta, meitat filòsof,
que té la sort i la felicitat
d’haver despertat el teu interès.

“Me n’adono que em faig vell, perquè cada vegada m’afecta més la mala educació i Lleida de mala educació va ben servida”

La Mitjana

Veient a la Bassa Gran com “aterraven”
sobre l’aigua una parella d’ànecs coll verd
i escoltant Across the Universe de Beatles,
he desitjat que estiguessis al meu costat
per compartir aquest moment de felicitat,
perquè amb tu la felicitat té sentit, com
la parella d’ànecs surant per l’aigua.

Rellotge d’hores perdudes

Segon a segon,
la tossuda maneta
gira pel cercle,
una vegada i una altra.

El temps pot ser
aliat creatiu
o furtiu fugitiu,
on solen morir
les hores perdudes.

Temps que no torna,
que s’enclaustra
dins la memòria
i ens deixa
un pòsit per al record.

“Per ric que sigui un home, no pot comprar el seu passat”  (Oscar Wilde)

Sabies què...?

“Segons un estudi, hi ha més microbis a les nostres cuines que als nostres banys?”