Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

“No triem com o quan anem a morir. Només podem decidir com viurem”  (Joan Baez)

Cicatrius de vida

Successos i esdeveniments
(encara que tinguin reticències)
ens acompanyen, formen part
de l’espectacle de la nostra vida.

Volem ser protagonistes
del silenci que ens envolta,
però ens falta fe i confiança
damunt la pell, carn i ossos.

I, al mirall, cara de galivança,
cara de protagonista, plena de...
foteses, mapa i solcs d’arrugues,
de cicatrius que ens deixa la vida.

Tipus d’eutanàsia

Totes les paraules tenen el seu significat i moltes amb arrels etimològiques com és el cas de la paraula eutanàsia. Eutanàsia prové del grec antic: eu- (bona) i thanos (mort). Literalment, eutanàsia significa “bona mort”. Qui no desitja una bona mort? Amb el temps (i amb permís de la semàntica), el significat d’eutanàsia ha canviat i avui en dia ens referim a l’eutanàsia com un avançament no natural de la mort. Tant és així, que s’ha “inventat” la paraula ortotanàsia per definir la “bona mort”.

Hi ha un tercer concepte (contraposat a eutanàsia) que és la distanàsia, la que allarga la vida de forma innecessària i artificial. Vaig un punt de vista ètic i professional (legislacions a part), només es contempla l’ortotanàsia. És a dir, ni avançar la mort (eutanàsia) ni dilatar-la (distanàsia). De fet, podem parlar de sis tipus d’eutanàsia: voluntària o involuntària, activa o passiva i directa o indirecta. Actualment, s’entén per eutanàsia quan aquesta és voluntària, activa i directa. I ens queda el concepte mort digna, però això és una altra qüestió que pot incloure o no l’eutanàsia.

“No pots triar la manera de perdre, però sí que pots triar com recuperar-te per guanyar la propera vegada”  (Pat Riley)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

Cercant

He perdut la son,
l’he buscada
per tot el pis
i no l’he trobada.

Mentrestant,
la ressaca oncològica
torna a florir, sempre
ortodoxa i puntual.

(Malgrat tot, Bon Sant Joan) 

Nit de Sant Joan

La vella vetlla
de la revetlla
de Sant Joan

“Aquest llibre (El pintor d’ànimes) el vaig iniciar gaudint de salut i, a conseqüència d’una greu malaltia, he posat el seu punt final teclejant amb mil agulles clavades als rovells dels meus dits. Vull dedicar-lo a tots aquells que lluiten contra el càncer, i també als que ens ajuden, ens animen, ens acompanyen, pateixen amb nosaltres i, en ocasions, tenen que suportar la nostra desesperació. Gràcies.”  (Idelfonso Falcones)

(Gràcies Idelfonso per la part que em toca)

“La política espanyola és un fastigós vodevil continu”

Mapa

Mil camins porten
al bosc del record.
Un a un, arbre a arbre,
els he resseguit tots.

Cada un té empremta,
la seva pròpia identitat,
que sempre m’emplaça
a la foto d’algun lloc.

I tots plegats els tinc
dibuixats i estructurats
al mapa de la meva vida,
al far i al batec del cor.

Com casa meva

A les venes hi tinc
sang de muntanya,
sang de pedra i fusta.

Pedra de serralada,
granit, ull de serp,
i fusta viva d’avet.

Els meus pulmons
sempre gaudeixen,
quan respiren en verd.

M’envolto de germans:
animalons que volen,
animalons que corren.

I abasto tot el Pirineu
com si fos casa meva
i cada bosc una cambra.

“La lliçó més difícil d’aprendre és que aprendre és un procés continu”  (David Gerrold)

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli
blanc. La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

Temps de temença

Encalçat pels setanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.
Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.

“No hem de treballar en contra de la guerra, hem de treballar a favor de la pau”

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

El plany del follet

Sota la paperassa
del primer calaix
surt, poruc, l’escriny
on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet
del Pirineu lleidatà.
Capçot, em fita,
creu que l’he traït,
que l’he oblidat
en els encontorns
de la memòria;
on se sol ensorrar
el propòsit d’Any Nou.
¡Com oblidar-me
de la seva xerrameca
i perbocada ganyota!
Tanco l’estoig, mentre
el seu etern averany
em fiblarà l’esperit
fins al proper any.

“El problema dels silencis és que mai saps com interpretar-los, a menys que tinguis coneixements de llenguatge no verbal. Tot i això, sempre cap la possibilitat de caure en l'especulació”

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

“El que és impossible només triga una mica més”  (Anònim)

Llàgrimes de tardor

(Tot estant a Terrassa)

Queda temps per obrir
porta al pensament
i fruir la propera emoció,
quan aquesta llavor
neix, creix i ens dóna
botí de sentiments.

Cruïlla per a mirades
i tímids somriures
–plens de silencis–,
entre llargs passadissos
farcits de terrassans.

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.

I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.

La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.

Pel seu damunt, s’aguaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.

Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.

“A la lluita per la salut, és molt dur guanyar batalles, sabent que la guerra està perduda”

Nou i nova

Rere la finestra,
esquinçalls de boira
i llençols de rosada
fan un concert per a
la platea de pomeres.

Sota la batuta del vent,
musiquen les branques
i dansen herba i flors.
Mentre, la finestra,
vesteix túnica entelada.

Nou dia, nova poesia,
per romandre a Ponent.

Sabies què...?

“El kiwi porta més vitamina C que la taronja”

Infinit

A vegades,
per sobreviure,
evoquem records
com si fossin
projectes de vida
assolits i recuperats.

Encara que ens siguin
estranys i absents,
perquè ells van florir
amb un malmenat misteri
i ens feien sol·licitud
per anar cap a l’infinit.

Qüestió lingüística

Roger Escapa, dins el seu programa El Suplement de Catalunya Ràdio, va dir «Muntmeló». I, tot seguit, es va justificar, dient que un lingüista li havia dit que s’escrivia Montmeló, però que es pronunciava «Muntmeló». Tant al Roger Escapa com al lingüista, jo els hi pregunto: Aleshores, per què escrivim muntanya i no «montanya»? Tots sabem el que és un mont i tots sabem el que és un munt. Per què, a vegades, s’intercanvien quan s’utilitzen com a prefix, sobretot si són topònims?

Tots sabem l’ús i abús que fan els barcelonins de la vocal «u» i fico com a exemple «burru». Per cert, segons molts referents culturals catalans, diuen que a Catalunya el millor català es el parlat al Solsonès. Així doncs, Visca Lleida! I visca la nostra vocal neutra!

“La pitjor experiència és la millor mestra”  (Kovo)