“Statu quo”

Malgrat tot (és a dir: controvèrsies polítiques de partit a part i encoratjaments parlamentaris de galeria florentina), la realitat catalana a peu de carrer o, millor dit, a peu de fila d’espera d’administrat, és una percepció social d’una quietud força amoïnant. Quietud que s’expressa amb frases tan ambigües com estèrils de l’estil: “Ara no toca moure fitxa” “Compàs d’espera fins a les properes eleccions de març” “Empat tècnic de forces polítiques” (dóna igual que aquestes siguin generals) Quasi, quasi, podríem parlar d’inoperància administrativa (que no incompetència, encara que d’aquesta també n’hi hagi). Hi ha excepcions, totes aquelles que són susceptibles de foto i portada de diari, tan necessaris per esgarrapar vots.

Administrativament, vivim una mena de “avui per tu, demà per mi” polítics. Aquesta situació ve derivada d’un “statu quo”, degut que uns (bipartit) guanyen les eleccions, mentre uns altres (tripartit) governen. I aquest és el quid de la qüestió, el desplaçament de l’ordre natural de les coses: l’objectiu deixa de ser guanyar les eleccions i passa a ser governar, i amb qui governar al no treure ningú majoria.

I la ruleta torna a estar servida, on caurà la sort? ¿En la concepció ideològica de dretes i esquerres o en la concepció de país amb una determinació nacionalista? Joc d’escacs, joc de dames i joc de cuc a amagar.

I el ciutadà? Doncs com sempre, que tingui confiança en “els seus” polítics i que, per un dia, deixi de ser ésser administrat i assoleixi el seu compromís social i democràtic, sent ens votant, que no pas ens elector. Ja que, tornarà a votar amb les maleïdes llistes tancades. Fins quan? Doncs..., fins que en aquest país hi hagi una autèntica consciència i reivindicació de societat civil que intel·lectualment superi a qualsevol verborrea política.

Mentrestant, els polítics a la seva, com sempre; als seus enrenous i estèrils lluites dialèctiques. I els càrrecs de l’Administració, fent-los-hi el joc del “estic d’acord” o ballant-los-hi el ball de l’adulació, mentre esbrinen la manera de cargolar-se a la cadira.