Cel i Terra

I mira! com llisca la gota per l’eixerida estalactita,
com es fixa en la seva punta amb un esparpell de llum,
en un diminut i fugaç estel, que refulgís amb èmfasi
per l’abrupta arquitectura del cel negre de la cova.
   
I mira! com li segueixen, una darrera l’altra, les altres.
Fan totes el mateix camí, puntuals i disciplinades,
com si fossin formigues d’aigua d’un càlid estiu.

Sembla que les llàgrimes del bosc s’han recollit,
després de les últimes pluges, i han anat drenant
per l’esponja, pels innumerables racons i camins
fins arribar a l’úter matern de la nostra mare terra.
       
I mira! també com s’estira i tomba cap al buit,
tot bombollejant-se com una tendra papallona,
dins d’aquest aire humit i sense cap mena de pols.

Cau i es recull dins del calze de l’estalagmita,
dins d’aquesta copa de breu i eteri elixir.
I diposita la seva lleugera càrrega de calç,
com si fos l’abella dipositant el seu pol·len.

I així durant anys i segles, durant tota l’eternitat,
de temps i de silenci, fins fer-se la columna
que aguantarà i donarà suport a la capella.

Gota darrera gota, columna darrera columna
es crea l’enrevessat laberint del claustre.
I d’aquesta manera, se’ns ajunten cel i terra
en aquest món intern de la nostra consciència.