Projecte de temps

A ritme de secret, estimo
el subtil misteri d’una mirada,
quan l’inhòspit temps descobreix
la futilitat d’una pausa,
recel maltempsat
en mirall de complaença.

Tossut i discret, encenc
la riquesa d’una vida
a l’abric, circumspecte,
d’un espai. Àmbit d’un no-res
on sempre juga l’amor.
Després de tot, n’és un projecte.

“La societat necessita una vacuna contra la estupidesa”  (José Antonio Marina)

Poeta desconegut

Evoco el sacrifici
d’aquell estrany heroi
que, a poc a poc,
barrinava poemes.

Potser, sense defallir,
feia més baluerna
que estructurat discurs
o formigueig poètic.

L’evoco, perquè
no estigui ni absent
del meu record,
ni de la meva memòria.

Brindis

Això no és
una beguda natural,
no baixa a cap clamor
ni a cap braçal,
ni al mar ni al riu,
ni a l’hivern ni a l’estiu.
Tant si és veritat com no,
me la bec jo.

Antonio Rocaspana

Construir el silenci

Com expressar el misteri del silenci?
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.

Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.

L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.

Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.

“L’èxit és passar de fracàs en fracàs sense perdre l’entusiasme”  (Roosevelt)

El viatge

Quan alliberis l’esperit,
has de tenir en compte
el llast del cos. No és
un exercici d’imaginació,
és un exercici d’alliberament.
El cos ha d’estar en harmonia
i actuar com un contenidor,
que s’obre amb alegria.

La llum no és blava, el cel sí.
Resten hores en el pas del temps,
aquelles que es van perdre pel camí.
Convé recuperar-les i no perdre’n més.

Un altre jorn

A trenc d’alba,
surt el primer sospir,
com una pregària
o com l’alè d’una idea,
que n’és hoste en
el llimbs de la matèria.

Durant el matí,
el ferro porta
la senyal del foc
-i la seva absència-,
l’empremta de metall
que ens fa forts.

Tarda i nit,
en són ofrena d’abril
i escalfor en llençols d’hivern:
ulls i braços d’avui,
i del record i del demà;
per estimar molt a prop.

“Amb els meus mestres he après molt, amb els meus col·legues, més; amb els meus alumnes encara més”  (Proverbi hindú)

Passatemps (Passa el temps)

En un món on bufa el formigó,
en una ciutat esvaïda per la boira
amb el martell d’una tarda d’estiu,
amb un raïm de deures per fer,
dins el bloc transparent de silenci
i, dins, el cor de cristall (de roca)

Un vent sense cap possibilitat d’ombra,
la fina pols de mar damunt els cotxes,
la flama buida d’una foguera
al costat d’un toll d’aigua gebrada.

I la vida segueix sent...
una mena d’etern passatemps.

Altra dignitat

Quan la vida es torna cendra
(com si fos un somni menut)
en un cel gris i plujós
i a l’espelmosa ànima
hi nia l’horabaixa lleganyosa
d’un abisme amb peus de marbre;
llavors, cal voltejar la memòria
perquè l’ocell de la dignitat
alci el vol, en embranzida de llum.

Quan el balanceig d’una rialla
sigui la sinuosa i aliena ofrena
que tragina sordesa d’absència
i la mudesa de la gebrada nit
faci brollar la sang de les maduixes;
llavors, cal sacsejar l’arbre
perquè les impàvides fulles
jeguin a terra, fent adob
per a la propera primavera.

País de boira

Tot passa i tot queda
en el país de la boira.
El tot d’avui, també
és tot del demà.

Mentre, el passat
queda soterrat
i postergat a l’efímer
llampec del record.

“No hi ha res que un home no sigui capaç de fer quan una dona el mira”  (Casanova)

(Casanova!, Casanova!)

Submissió

Cada cop que la vida
ens fica un entrebanc,
floreix la impotència
dins matoll de decepció;
volem fer el de sempre
i no podem. I així,
lluca la frustració
fins que, mica a mica,
ens adaptem, sense ganes,
a la meuca resignació;
que no deixa de ser
una total submissió.

Fil d’or

(De nou, gràcies Pere)

Em cites
i accepto.
Revalides
la nostra amistat
i aprovo. Sí,
el fil d’or
mai es trenca.

“No s’ha de confondre mai el coneixement amb la saviesa. El coneixement ens serveix per guanyar-nos la vida, la saviesa ens ajuda a viure”  (Sorcha Carey)

Africans

Seria bo que deixéssim d’utilitzar els mots (vocables) moro i negre, quan definim els migrans que vénen d’Àfrica, i passéssim a dir-li’ls de forma genèrica africans; de la mateixa manera que utilitzem el mot europeu per manifestar la nostra condició territorial com habitants del continent europeu.

Seria bo, doncs, que fos el continent qui determinés el gentilici dels habitants provinents d’Àfrica; tal i com ja ho fem, per exemple, amb els australians.

Comiat

Veig
i escolto.

Miro
i sento.

En tinc prou?
Adéu-siau!

Ferits d’amor

No puc oblidar-me,
quan front per front
robàvem l’alè amb petons
i després inspiràvem
a tot pulmó, fent donatiu
a la nostra llum de felicitat.

Tota passió comporta
l’espectre del temor:
l’eventual pèrdua d’amor.
La crida, lluitar tot sovint
sense armes i la crueltat de
lliurar la pietat com almoina.

Sempre justifiquem el passat,
serfs de ferides de guerra
que ens encadenen a la vida,
a viure la propera senilitat,
aquella que ha d’il·luminar-nos
el camí, per poder morir en pau.

“L’home és l’únic mamífer que beu llet a l’edat adulta”

La meva piràmide de Maslow

Necessito:
respirar en verd i blau,
beure aigua de lluna i gebre,
alimentar-me amb el diccionari,
dormir amb els meus somnis
i que l’amor em sigui prou fidel.

Necessito la seguretat:
per gaudir l’esport i els espais oberts,
suficients recursos per viure i somiar,
una salut que em sigui tothora lleial,
poder expandir la propietat intel·lectual,
llaurar, regar i adobar l’ètica i moral,
i que família i amics estiguin al meu abast.

Necessito:
afectivitat, estimar i ser estimat,
rebre tot l’afecte que jo puc donar
i que el fantasma de la sexualitat
assumeixi els anys transcorreguts.

Necessito el reconeixement:
no ser tan crític a mi mateix, tenir
alguna confiança amb l’ésser humà,
gaudir de cada èxit i de cada fracàs
i respectar, encara que no sigui respectat.

Necessito autorealitzar-me:
tenir una sòlida moral espiritual
amb l’arquitecte de la creativitat,
l’espontaneïtat i sense prejudicis,
dirimint problemes i acceptant els fets.

Necessito:
“Que la gent deixi de defensar
a altres persones i que accepti
que només es defensa la veritat”

Necessito...: que vulguis llegir-me.

Gràcies.

Casualitat

Ensopego amb un vers
d’en Martí i Pol,
i les paraules remuguen
com si fossin cançó.

Podem dir-li destí.
Podem dir-li casualitat,
però aquest vers
se’m torna existencial.

I començo a escriure,
a donar-li tombs
a cada significat,
per enarbrar el poema.

Deixo que faci camí,
de tinta i somni,
i sigui quelcom més
que una casualitat.

“Un viatge de deu mil quilòmetres comença amb un simple pas”  (Proverbi xinès)

Un pessic de temps III

Llavors, per dir-t’ho,
em converteixo en pluja.
Embolico en cada gota
una paraula d’amor,
aixoplugant-me sota
el paraigües de l’enyor.

Hores d’ara, estimo,
en un pessic de temps,
l’aventura més arriscada,
on les nostres aures i pells
s’agermanaren, en nits
on mai va sortir el sol.

Després de tot, sóc jo,
perdut en aquell temps,
buscant el teu somriure
dins el mirall del somni,
on naufraga la timidesa
i es fa orfe el meu amor.

Claustre

(Gràcies Júlia)

Frega la lluna plena
cada arcada, cada
columna a cel obert.

La nit no té presa,
li dóna protagonisme
al crepuscle. Ella,
més tard, ja regnarà
en llarga nit d’estiu;
fins que un altre
crepuscle l’acomiadi
per tornar l’endemà.

La petita Júlia
(ves per on) anomena
a “Romeo”. Sí, potser,
aquesta lluna plena és
la lluna de Shakespeare.

“On posem el nostre sentiment allà hi ha la nostra energia”  (Paul Duffy)

Fidelitat

Sóc fidel a la boira
i al meu esperit lleidatà.

Sóc fidel a la pomera
i les seves flors de primavera.

Sóc fidel a la Lleida històrica
i a totes les seves arrels.

Sóc fidel al riu Segre
i a tots els seus animalons.

Sóc fidel a la Seu Vella
i al turó que l’envolta.

Sóc fidel al Garrotí
i a l’esperit carrincló.

Sóc fidel a la Terraferma
i al tarannà de Ponent.

Sí, sóc fidel a la meva terra.

Daus de vida

He ressuscitat d’un somni,
on les cendres d’existència
enyoren el foc del record.
I em llevo una mica més...
vell i encarcarat de cos,
d’ànima i de més somnis.

Menys mal que hi ha llum,
que el sol matina cada dia
i fa puntual la seva tasca.

He ressuscitat d’una malaltia
que, normalment, fa pacte
o amb curació o amb mort.

Segurament, demà hi haurà
un altre somni de cendres,
que jugarà amb daus de vida.

“Val més actuar exposant-se a penedir-se de fer-ho, que penedir-se de no haver fet res”  (Giovanni Boccaccio)

Pacte

Ara toca reconciliar-me
amb el meu cos,
perdonar-li la traïció
que m’ha portat
a un any de lluita
i turment de golgota.

Esglai

Amorosit,
beso l’horitzó,
una estona de pau
al recer de la llum.

Aqueix n’és l’indret
que mou l’engranatge,
el que fa cavalcar
l’esbocada imaginació.

M’amago rere la nit,
amb crosses d’esperança
i vel estrident d’amor:
l’esglai de tot neguit.

“La gran sort que un pot tenir és fer el que li agrada. Trobar això és l’essència de tot”  (Pep Guardiola)