Desfer les cendres

Tinc el record empresonat

en un cadenat de llàgrimes,

aquell foll sospir obsessiu

de nen amniòtic, que duu

el desert de les cendres

en una llar sense foc.

Fer un mos a l’esperit,

engolint-te les entranyes

amb aquella esquerda a l’ànima.

Tot plegat, per tornar a començar,

balbejant trenta anys absents

i trenta anys guanyats.

Desfer totes les cendres

a cada vers, a cada poema,

esbargir-les per tempir la saó.

Res no torna, perquè

res se’n va. Sóc on sóc

i el camí n’és l’eternitat.

"Els rics s’enriqueixen, els pobres empobreixen. I els demés, els del mig, se’ls hi va acabant el remei" (Barber de Villa Lejos, Mia Couto)

Llegir, llegir i llegir

En algunes ocasions, m’han dit: “Quina sort teniu, els que sabeu escriure” A la qual cosa, sempre contesto: “T’equivoques, jo no sé escriure, jo sé llegir”

Efectivament, l’important no és escriure, l’important és llegir, tant com es pugui, dintre de les preferències de cadascú i de les pròpies possibilitats intel·lectuals. Quan s’ha llegit molt, arriba un moment que es pot assolir criteri. I una vegada assolit aquest criteri, ja s’està en condicions de fer-se crític (no crític literari, crític com a lector) Quan s’és crític, es pot gosar a escriure i endinsar-se en el complex i, a la vegada, fascinant món de la paraula. Per què així?, doncs perquè el primer lector és el propi escriptor i si l’escriptor no és crític amb ell mateix, quina garantia de qualitat tindrà el seu escrit? I atenció!, escriure és feina de “pic i pala” En el meu cas, un escrit en prosa el corregeixo no menys de cinc vegades i una poesia una mitjana de vuit vegades, i sempre l’última correcció poètica la faig sonora, bussejo dins la fonètica de les paraules i dels seus sinònims. És molt important que un poema tingui com a mínim ritme, si a més a més li podem ficar melodia, aleshores el podem convertir fins i tot en una cançó.

Arribats aquí, ens queda el sempitern dilema dels signes de puntuació. Hi ha bons llibres i tractats sobre aquest tema. En el meu cas, he utilitzat molt un llibre que es titula: “Estilística. Teoria de la puntuació. Ciència de l’estil lògic” Aquest llibre diu coses tan interessants (i de sentit comú) com: “si dubtes entre ficar una coma o un punt i seguit, fica un punt i coma que el 90% de les vegades ho encertaràs” També és aconsellable tenir a l’abast uns quants diccionaris. Això sí, convé comprar-los a mesura que es necessiten. Aquest que us escriu, entre diccionaris i diccionaris enciclopèdics en té una quinzena llarga, però a l’hora de la veritat amb quatre o cinc ja faig.

Torno al principi de l’escrit per tancar el cercle. Cal llegir molt, no sols pel fet d’estar informats, sinó per seguir enriquint el nostre aval cultural i sempre buscant el nostre propi criteri, el que ens donarà una assertivitat com a lectors i qui sap si també com a escriptors.

Actuació psicològica bàsica en la salut

La constant evolució humana provoca un impacte psicològic en les persones i en el seu nivell emocional, que cal tenir en compte a l’hora d’afrontar el binomi salut-malaltia. Simplificant aquest context psicològic, a nivell individual tenim la psicologia (i psiquiatria, segons el cas), a nivell de grup tenim la psicologia social i a nivell de població la sociologia. Sigui com sigui, la base inicial d’actuació tothora és l’individu. Cadascú conforma un dels maons amb que està fet l’edifici; és a dir, la societat. Per aquesta raó hi ha tantes societats diferents, perquè els maons de cada edifici són diferents, en funció de cada país o regió i també són diferents tant en la formació d’aquest maó, com en la construcció, maó a maó, de l’edifici (l’estructura de cada societat) Així, encara que podem contemplar contexts de grup: familiar, laboral o social, afrontarem aquesta actuació psicològica, entre professional i individu, de forma individual. Ja que, sempre hem de tenir de base tres objectius essencials:

Ajudar a l’individu a distingir el que és real del que és imaginat. Cal fer-li reflexionar sobre les expressions emocionals tan populars i del tipus: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”, “Jo opino...”, etc.; que en el seu conjunt només poden significar un “Jo imagino”; per adreçar-lo cap a l’expressió racional del: “Jo sé” - “Jo no sé” En cas de “saber” s’han de tenir arguments que ho sustentin i en cas de “no saber” s’ha de tenir la valentia d’admetre-ho i la humilitat de preguntar per saber. Al meu parer, aquesta és una de les cruïlles on s’emmarca la immaduresa de la societat que ens envolta. Ningú gosa preguntar per saber, només es pregunta per informar-se; ja que, preguntar per saber implica el risc de ficar en evidència la ignorància del que pregunta i a ningú li agrada passar per ignorant.

Reconduir a l’individu. S’ha de fer sense opinar, sense imposar i sense censurar el seu comportament. En aquest sentit, jo utilitzo dites, frases fetes i, sobretot, preguntes retòriques. Plantejar correctament una pregunta, sempre facilita trobar la resposta correcta. Si aquesta pregunta ben plantejada per afegiment és retòrica, convida a l’individu a la reflexió; camí inequívoc per desenvolupar una introspecció, de la que tan mancada està la societat actual, que és incapaç (per ficar un exemple) de diferenciar entre llibertat i llibertinatge.

Ajudar a l’individu en el seu procés d’adaptació (o procés de dol) “Per se” les persones som rebecs als canvis. Sobretot si aquests canvis no depenen de nosaltres (si no els podem controlar) i si aquests canvis porten associats un component de dol (sigui físic, psíquic o emocional); aleshores, som més que rebecs, ens tanquem darrera d’un mur protector i, per tant, defensiu. Sempre la negació és el primer pas i el més difícil de resoldre en un procés d’adaptació i, a més d’això, resulta que el segon pas del procés és la indignació de l’individu. Indignació que, perfectament, pot recaure en la persona que l’està ajudant en aquest procés; raó per la qual molts professionals de la salut declinen fer aquest ajut, així s’eviten un conflicte més que factible.

Per assolir aquests objectius hi ha dos eines quasi universals: “La relació d’ajuda” i “El suport psicoemocional” S’ha que tenir molta cura amb la relació d’ajuda, evitant innecessaris cordons umbilicals de nutrició professional, perquè sempre generen dependència en la persona. No hem d’oblidar que la salut és independència i que tot cordó umbilical, tard o d’hora, s’ha de tallar. En quant al suport psicoemocional, aquest ha de ser totalment asèptic, sense falses empaties que puguin provocar una implicació emocional i desembocar en una relació personal no terapèutica.

Per últim, cal esmentar un dels errors més greus que es poden cometre en tota actuació psicològica: Convertir les eines terapèutiques utilitzades com si fossin objectius. És a dir, que la relació d’ajuda i el suport psicoemocional deixin de ser eines per convertir-se en objectius terapèutics.

Ja he llegit “Contra la Franja”

Sí, Josep Mª, ja he llegit Contra la Franja (Crònica de l’agressió a la llengua, al Bisbat i al Museu de Lleida) i, com no!, he llegit la teva dedicatòria. Gràcies per considerar-me “un company de poesia i de viatge” Si més no, permets-me que ho fiqui a l’inrevés, primer de viatge i després de poesia. Ja que, en l’àrid viatge intel·lectual, qui té un company, té una mina. En canvi, en el camí de la poesia, tot i ser àrid, se’n poden trobar més de companys. Els déus, que són així de capritxosos, per a aquest viatge ens han fitat amb dues referències; en el teu cas Benavent i Alemanya, en el meu cas Alemanya i Benavent; que aquest ordre i una bagatel·la de diferència d’edat és el que ens pot separar. Bé, i un extens aval cultural que, modestament, jo no tinc i tu sí.

També em demanes que et faci “una crítica de manera ferotge” Doncs ho sento, la meva crítica serà aferrissada. És a dir, a-fe-arrissada (recorda com m’agrada jugar amb les paraules) Així doncs, dono fe de la teva integritat quan escrius aquest llibre, tant amb el contingut que hi estic d’acord, com el que no. Em consta que ets d’aquells puristes que sempre contrasten la notícia i no ho fas una vegada, ho fas tantes vegades com pots i/o calen.

Però anem per feina, he tingut vinculació directa amb la Franja durant més de trenta anys i sempre he vist la manipulació emocional que, des de Saragossa, es fa envers la Franja. En més d’una ocasió he tingut que rectificar al meu interlocutor i dir-li que “els catalans no robem l’aigua als aragonesos, els catalans defensem els nostres interessos i que la seu  de la CHE està a Saragossa i no pas a Barcelona” Per tant, haurien d’indignar-se amb Saragossa i no amb Catalunya. I que dir dels balls de Festa Major, que no tenen cap problema quan una cançó és cantada en anglès i és xiulada si la cançó és cantada en català; malgrat això, continuen contractant orquestres i conjunts catalans. Què volen?

Vàries vegades anomenes el diari “La Vanguardia” Què et puc dir? Doncs que el terme vanguardia (avantguarda en català) és un terme bèl·lic i que abans es deia “La Vanguardia Española” Ja saps, tots els aristòcrates li feien l’ullet (a vegades els dos ullets) al dictador. Per tant, allà on hi va haver foc, al menys i queden cendres i un tarannà centralista no es perd així com així; com deia un lord anglès, per tenir una bona gespa s’ha de plantar i deixar que passin dos o tres-cents anys, amb el tarannà democràtic passa el mateix.

I què dir dels bisbes? Els bisbes són com les llavors, n’hi ha de grosses, n’hi ha de petites i, del blanc al negre, de tots els colors. A Lleida hem tingut bisbes més preocupats per la política que no pels seus feligresos i els seus interessos. Amb tan sols catorze anys, ja vaig descobrir que una cosa era la religió i l’altra, molt diferent, l’espiritualitat. Així doncs, sempre m’he preocupat de la meva espiritualitat i he defugit de les religions. Per a mi, totes les religions són bones (al menys les monoteistes que respecten la vida i la creença de les persones) i totes són dolentes. Són bones en la mesura que canalitzen l’espiritualitat i són dolentes perquè totes són ritualistes, endogàmiques i, fins i tot, fanàtiques; cada religió sembla que té el patrimoni i monopoli de la veritat absoluta. No sé si queda prou clar en el teu llibre el sil·logisme. Però sí, dir Barbastre és dir Opus Dei i dir Opus Dei és dir Vaticà; ergo dir Barbastre és dir Vaticà. I totalment d’acord amb la hipocresia vaticana, que carrega contra una hipotètica espoliació lleidatana, quan ella ha espoliat obres d’art de tot el món.

De l’alcalde Ros, només tinc que dir-te una cosa: va començar la seva carrera política (si així ho podem dir) conduint el cine fòrum, que es feia a l’Acadèmia Mariana, fa més de quaranta anys. Qui t’ha vist i qui et veu!

Continuant amb els biaixos polítics, sempre estaré en contra de les divisions territorials administratives, siguin polítiques o siguin eclesiàstiques, són partidistes i vulneren el dret natural del poble. És famosa aquella vella anècdota d’una família de Vilaller que a casa seva dinaven a l’Aragó i dormien a Catalunya. Per què s’han de trencar les comarques naturals? Per què els rius s’han de convertir en fronteres? No és el riu el llit natural de la vall? No és la llengua el principal nexe d’unió d’un poble? Bé, no segueixo, perquè tu, mestre, en saps més que jo i files Prim (accepta’m aquest altre joc de paraules)

Fas referència a l’ús (i penso que també abús) de la utilització dels nostres serveis sanitaris per part de la Franja. Sobre aquest tema, tres coses: Miraculosament, la Franja cada any és una mica més ampla; molts ajuntaments de la Franja (amb molta barra) utilitzen l’Arnau com si fos el seu hospital de referència; i mentre als professionals de la salut ens abaixen el sou, Saragossa i Madrid juguen a tennis, passant-se la pilota dels 65 milions d’euros (penso que en poden ser més) que deuen a l’Arnau, per l’atenció sanitària prestada l’any 2011.

Tots sabem que la rancúnia quasi sempre va de la mà de l’enveja. D’aquesta manera, Aragó ha interpretat com a invasió lingüística el que en realitat és, per part seva, una vulneració i imposició lingüística d’aquest territori de la Franja. ¿No és cert que la llengua la fa el poble i és el poble el que s’expressa i dóna la inpronta al territori? Quina bajanada (manipulativa) és intentar fer-ho al revés!

Totalment d’acord amb el professor Sopena “Des de quan complir amb la legalitat vigent és un delicte?” Efectivament, si per cas el delicte el cometen tots aquells que fan passar resolucions del Vaticà com si fossin resolucions judicials de la legalitat vigent d’un estat laic. Mitjançant una relació de fets, en forma de sentències judicials, en el teu llibre pràcticament assoleixes la irrefutabilitat. Al cap i a la fi, és el que compta en un estat de dret. I Aragó que vagi dient missa i mai millor dit.

Com pots comprovar, no tinc autèntic esperit crític. Així doncs, gràcies per ser tan crític amb tu mateix i oferir-nos aquest llibre tan acurat. Ah!, i recorda que tenim pendent un passeig peripatètic pels jardins de l’intel·lecte. Però, saps, desitjo no fer-lo mai; així tindré l’excusa del retret, per fitar-te i fer les converses que, de tant en tant, tenim i que a mi tant m’omplen.

Una abraçada i fins aviat, així ho espero.

"Allò que naixerà d’un ensenyament no serà mai coneixement, no serà mai un descobriment, una experiència, sinó docilitat i obediència" (Jordi Freixas)

“El capitalisme no és democràtic”

Tot sovint miro les pintades que hi ha a les parets de la ciutat, perquè crec que són fidel reflex d’una part de la joventut que no té cap altra manera d’expressar-se i, de tant en tant, es poden trobar frases amb bon contingut filosòfic. Això sí, generalment són contundents i molt categòriques; ja que, expressen el màxim missatge de forma molt concisa. També s’ha de partir de la base que aquestes frases no tenen l’opció de rèplica. Aquest és el cas de la frase que encapçala aquest article: “El capitalisme no és democràtic”

Estic totalment d’acord amb el contingut filosòfic d’aquesta proposició. Encara que cal recordar-li a l’autor que està ficant en el mateix sac dos sistemes: un sistema econòmic (capitalisme) i un sistema polític (democràtic), i això és més complicat del que sembla, rere la inqüestionable perspicàcia del creador de la frase; per tant, s’hauria d’anar a pams i ser més explícit. Per altra banda, si de forma indirecta (i subliminal) l’autor planteja el socialisme com alternativa al capitalisme, sento dir-li que el socialisme tampoc és democràtic, encara que la seva base filosòfica ho pugui ser. A la pràctica, tots els règims socialistes han estat autocràtics.

Difícilment es pot construir una autèntica democràcia a partir del tarannà immadur, egoista i autocràtic que actualment té l’ésser humà. L’expectativa de la famosa era d’Aquari ha fracassat i amb ella el somni de dos o tres generacions. Només cal veure l’estructura interna dels partits polítics que, avui per avui, són la base de l’actual democràcia, tots tenen una estructura presidencialista, amb designacions fetes exclusivament per designació directa.

L’únic sil·logisme que tenim per plantejar la democràcia surt del propi sentit comú: La base de la democràcia és la llibertat i la base de la llibertat és la independència. Per tant, una democràcia s’ha de configurar amb homes lliures i independents, no es pot construir aquesta democràcia a partir d’un sistema polític que no reflecteixi el fet individual. En conclusió, la democràcia s’hauria de configurar a partir d’una societat civil; és a dir, del conjunt d’homes lliures i independents. En contra del que tenim ara, un “règim democràtic” basat en uns partits polítics que fan control i disposició del seu concepte democràtic.