Tinc el
record empresonat
en un
cadenat de llàgrimes,
aquell foll
sospir obsessiu
de nen
amniòtic, que duu
el desert de
les cendres
en una llar
sense foc.
Fer un mos a
l’esperit,
engolint-te
les entranyes
amb aquella
esquerda a l’ànima.
Tot plegat,
per tornar a començar,
balbejant
trenta anys absents
i trenta
anys guanyats.
Desfer totes
les cendres
a cada vers,
a cada poema,
esbargir-les
per tempir la saó.
Res no
torna, perquè
res se’n va.
Sóc on sóc
i el camí
n’és l’eternitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.