Encara em queden excuses per redimir,
tinc que prendre-li pols a l’esperit
i, potser, fer algun que altre toll de tinta
abans d’escriure. Mentrestant, porto:
camuflatge de rutina, fam de llibertat,
paraules encreuades com coberts bruts
i mots per endevinar. Fora, el vent grata
la boira endormiscada, que escorcolla
i sedueix la verola de roselles dins
el mar verd del seny.
Sí, sempre quedarà
el fimbrar de joncs de nous interrogants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.