Pupil·les de falcó

Al cancell de l’obaga
s’escolta brunzir d’aigua.
Les venes del rierol
s’esquerden per un roser
fins el sorral de la gleva.
Enyoro la llàntia d’estel,
la seva minsa llum
que s’ajeu, com almoina,
en el solc de la mà.
M’agradaria conquerir
i blasonar l’ull d’au,
l’embraga mirada,
la pupil·la de falcó,
per abastar tot l’entorn,
que res se m’escapés
i que ja fos tot meu.

A ran de ventijol

Condorm d’esperit
en el tendal d’estigma
on es gronxa la centella
del deler, l’estalzí de
la metzina. Murmuri
que brolla com espelma
a peu de cada dea i vestal.
Embriac, codina d’alcohol,
destreno un nou herbei
on brandar l’ànima,
per sollevar la càrrega
amb la que traspassaré
aquest indret d’infortuni.

“Tota vida està supeditada al seu entorn. L’entorn determina les condicions de vida”

Maduresa vs immaduresa

Es pot reconèixer la maduresa d’una persona veient com reacciona i gestiona els seus errors i equivocacions. El primer que fa la persona madura és demanar disculpes i després, si convé, dóna explicacions i justifica el seu error o equivocació. En canvi, la persona immadura mai demana disculpes i de seguida es fica a la defensiva (encara que ningú l’estiguin agredint) o bé s’enroca dins el silenci, en un intent de fugir de la seva responsabilitat.

Estem immersos dins una societat força immadura que, per exemple, s’acull a la frase (no recordo qui la va dir): “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan malament”. Aquest refugi a la culpabilitat el podem constatar en alguns titulars de diaris, on podem llegir que la culpabilitat d’un accident de trànsit sempre és de la boira, de la pluja, del mòbil, etc., però mai és culpa d’un conductor. Un altre exemple el trobem en els fumadors quan ens diuen que tenen un càncer per culpa del tabac, però mai admeten la seva culpabilitat per haver fumat. Rere la immaduresa, sempre hi trobem una bona dosi de prepotència (testosterònica o no) i tant si aquesta prepotència és implícita com si és explícita, el component agressivitat (verbal i/o física) tot sovint aflora en forma de ràbia o rancúnia, fugint, com no!, de la seva responsabilitat.

Artells blancs

Resseguint tots els estels
pel firmament seré,
on cada punt de llum
n’és punteig pel cor;
el fred fa serrar punys,
fins que els artells són blancs.
Nova fadiga, nova impotència
per a cada braó d’home
dins la terra del perdó,
aquella que vàrem perdre
entre somnis i il·lusions.
Tot, per llucar i créixer
massa de pressa en el fogar
i sense temps a la reflexió.

Dona de contrallum

Dejorn, sense ombres,
l’albada plateja el cel
per entremig del persistil;
on, a contrallum, una dona
erigeix el coll i la cara
a la recerca del nou sol.
El seu refinat pèplum
m’afebla el cor, que
escandeix cada batec
amb cada nou segon.
La semença del sol
brotona des del llunyendar
per acaronar la seva cara
i, després, tot el cos.
Amorosit, me n’adono
de l’eviterna bellesa
d’aquesta cariàtide grega.

“Els bojos obren camins que més tard recorren els savis”  (Carlo Dossi)