“A Espanya la inviolabilitat equival a impunitat”  (José Castro, jutge jubilat)

Al voltant de la memòria

La memòria (les golfes del record), encara que estigui endreçada, contínuament acumula pols, que ens pot desvirtuar cada record en la seva forma i en la seva ubicació temporal.

Acumular records (com el qui acumula fotografies) pot semblar que enriqueix les arrels de l’arbre de la nostra vida, però no sempre és així. Aleshores, és bo gestionar els records i ficar-los cadascú a la seva caixa: les pomes amb les pomes, les peres amb les peres. I si som curosos, una caixa per a cada varietat, les Golden a la seva caixa i les altres varietats a la caixa que els hi correspongui. I a tot això, hem d’esbrinar si la nostra memòria és bona o dolenta i si tenim aquella discriminació positiva que ens fa emmagatzemar els bons records i oblidar els records dolents. En el meu cas, crec que tinc memòria d’evocació fotogràfica i tinc “mémoire d’escalier” per a la memòria de fixació. I dic això, perquè rara vegada oblido una cara, encara que no sigui capaç de ficar-li nom o lloc de coneixença. En canvi, amb la memòria de fixació sempre em queden coses al tinter i que hagués volgut dir. Per aquesta raó (i altres), m’agrada escriure i així esmenar aquesta punyetera “mémoire d’escalier”, mitjançant les oportunes correccions de text.

Per últim, a les persones que els hi agrada treure la pols de la seva memòria, per actualitzar fets, que vigilin, perquè sempre es pot donar el cas que algú (amb millor memòria) els hi pugui fer retret i ficar en evidència la seva equivocació.

Duet de poemes

Quan anem pel perllongat
carrer del remordiment,
que la incomprensió
no ens apagui el dolç
foc del record, l’eterna
flama del Canigó, aquella
amb la que sempre encenem
la foguera de Sant Joan.

Avui, ja podem flotar
d’amunt de núvols de cotó,
en aquest cel que té el sol
com a botó de l’horitzó.
I podem posar de fit a fit
els nostres ulls, com si fos
l’últim dia de la fi del món,
però mai la fi del nostre món.

Línia a l’infinit

Creuar el cel, endinsant-se
dins la posta de sol, arranjant
l’horitzó vermell i neguitós,
prop d’unes ones que volen
fregar les palmeres genuflexes,
resant l’eterna oració del temps.

I tot això queda embolcallat
per l’impetuós Mestral, el mateix
que ens acarona amb vell regust de sal
i amb nou i renovat regust d’enyor.
Lluny ens queda aquest horitzó
i més lluny ens queda aquest record.

“Les revolucions són la conseqüència del pensament d’algú”  (Ralf Waldo Emerson)

Poema secret del pròxim futur

Descric l’esperança que batega
amb moviment profund,
esgrafiant el covard oblit
i la insolència impúdica,
en remota baralla de golfes
que em xucla la memòria.

Almenys, i fal·laçment, tinc
la nitidesa d’una referència
que em complau i manifesta
l’embruix voluptuós de la vida,
amb el llamp de la bellesa
i el seu ritme provocatiu.

La bonança del meu entusiasme
commou, però afebleix i
desdiu el dubte, el sentiment
que abraona, inesperadament,
un espai mort a la constància
i al vers més secret: el futur.

Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la Terra,
a la seva formació esfèrica.
El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.
¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la natura?
Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor hi sembra.
Res queda per fer, quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.