LA NOVA ARISTOCRÀCIA

“S’entén per aristocràcia a la forma de govern on el poder resideix en un grup social minoritari, que té una sèrie de privilegis per raó del seu llinatge, poder econòmic o per les seves circumstàncies personals”

¿Podem aplicar aquesta definició a la classe política?

Són tants els privilegis que tenen els polítics, que generen una autèntica i aferrissada discriminació amb la resta de ciutadans, establint dos barems socials, un per a ells i un altre per als ciutadans. És per això que no podem per menys de preguntar-nos: ¿Quina classe de democràcia tenim que permet aquesta discriminació? Per altra banda, i davant els nefasts fets econòmics que han provocat la indignació popular, ¿hem de pensar que la democràcia va lligada al capitalisme i si trontolla aquest, trontolla la democràcia? A més a més, la democràcia necessita un sistema econòmic que la sustenti, ¿si ha fracassat el socialisme i està fracassant el capitalisme, quin refugi li queda a la democràcia?

Però, tornem a l’essència d’aquest escrit: Fa temps que penso que no tenim una autèntica democràcia, tenim un règim democràtic i (com tots els règims) aquest règim democràtic estableix una minoria elitista que ostenta el poder amb el seu seguici de privilegis. De tal manera, que la classe política “de facto” s’ha convertit en la nova aristocràcia. Com també segueixo pensant que la gosadia és fruit de la impunitat i la llei (feta pels mateixos polítics) deixa massa “marge de llibertat legal” a molts polítics, amb immunitats parlamentàries i altres blindatges, que fan que un polític pugui tenir la suficient gosadia com per arriscar-se; ja que, té aquesta immunitat, fruit dels seus privilegis, privilegis que ells mateixos s’atorguen. Només dos “petits” exemples, tan sols el 33 % dels parlamentaris tenen dedicació exclusiva i l’assignació pròpia del seu sou, dietes incloses. Amb la crisi i atur que patim, és això just?

Mentre no tornem a l’essència filosòfica de la democràcia, seguirem “menjant gat per llebre” És a dir, enlloc de tenir una autèntica democràcia suportarem règims democràtics, més o menys corruptes, on sempre imperarà el bé particular (el seu propi i el bé del partit), abans que el bé públic. No oblidem que un polític no es deu al ciutadà (llistes tancades), es deu al seu partit, que és el qui l’anomena i dóna suport.

No, no podem seguir amb aquesta política clarament paternalista (intencionada i manipuladora), totalment emocional i, fins i tot, visceral. Els ciutadans tenim força clar que no volem ser votants, volem ser electors; tant quan fem l’elecció de candidats, com quan volem una alternança en el poder. Això implica llistes obertes i desbloquejades, eliminar les arcaiques i nefastes disciplines de partit i obrir eleccions primàries per a tots els candidats i líders polítics. En aquest sentit, només és admissible la màxima llatina del “primus inter pares” i acabar amb les designacions internes, totalment endogàmiques i presidencialistes.

Exposat tot això, i davant l’actual i crítica situació que suportem, ¿per què els polítics s’escandalitzen quan hi ha una alta abstenció? ¿No se n’adonen que és l’única sortida pensada i racional que ens deixen als ciutadans?

La percepció del dolor

Els sentits són el mecanisme fisiològic encarregat de la nostra percepció i aquesta percepció fa que una informació rebuda es canalitzi i sigui transmesa fins al cervell.

La nocicepció (també anomenada nociocepció o nocipercepció) és l’encarregada de la percepció del dolor i ho fa amb tres tipus de receptors: cutanis (a nivell de pell), somàtics (a nivell d’ossos i articulacions) i viscerals (ubicats als òrgans del cos) La nocicepció activa vàries respostes autònomes que condueixen l’experiència dolorosa cap al sistema nerviós.

Però, com es percep el dolor en un moment determinat? La percepció del dolor està supeditada a cinc factors:

1. Ramificacions i terminacions nervioses (sensibilitat) A més ramificacions i terminacions nervioses més sensibilitat i es pot produir una major percepció de dolor.

2. Llindar de dolor. Aquest està determinat per experiències doloroses prèvies. Contra més experiències doloroses tenim, més podem pujar el nostre llindar de dolor i fer-lo més suportable. De tal forma que un dolor pot ser experimentat com a tal per una persona i, en canvi, una altra persona aquest mateix dolor el pot percebre només com una molèstia.

3. Producció d’endorfines. Les endorfines són pèptits opiodes endògens, que són alliberats pel nostre cos amb un efecte analgèsic. Algunes activitats (com un exercici intens o la pràctica d’esport) i el consum d’alguns aliments alliberen endorfines, generant un efecte analgèsic i una sensació de benestar.

4. Actitud psicològica. Hi ha estudis que confirmen com actituds optimistes, ambients emocionals positius, etc. ajuden a afrontar i mitigar el dolor.

5. Factors socio-culturals i religiosos. Contribueixen a l’actitud psicològica esmentada i poden tenir el mateix efecte, alhora de mitigar el dolor.

El món del dolor és un món complex i quasi podríem dir que hi ha tantes percepcions de dolor com persones. Tradicionalment, es fan dos categories de dolor: dolor agut i dolor crònic. Encara que, també s’ha de considerar el dolor crònic reaguditzat (dolor agut sobreafegit al dolor crònic)

Exposat tot això, hem de dir que la percepció del dolor sempre és una experiència personal i intransferible. Cada persona percep “el seu propi dolor” i sols ser la seva “història dolorosa” (al llarg de la seva vida) la que configurarà la seva actitud quan hagi d’afrontar noves experiències doloroses.

Per últim, vull remarcar el que ens diu el professor Lluís Sastre (cap del MINSAP), referint-se al dolor: “El dolor és un amic quan ens informa que alguna cosa nociva succeeix en el nostre organisme i un enemic quan la seva presència ens fa la vida miserable”

El pensament correcte

L’estructura i conformació d’un pensament està supeditada a les característiques pròpies de la persona que efectua aquest pensament. Per tant, tot pensament està supeditat no sols a la part intel·lectual que el desenvolupa, està supeditat a la forma d’entendre la vida, als sentiments i emocions; fins i tot, a les passions, la part més visceral de la persona. Aleshores, de tot el cúmul de pensaments que es tenen, cal esbrinar aquells que són correctes.

Com ha de ser un pensament correcte?[1] El pensament correcte ha de ser asèptic, sense estar arropat per tot allò que determina i configura a la persona. Per altra banda, no es pot parlar de pensament correcte sense endinsar-nos en la filosofia oriental. Ja que, és la que més l’ha treballat, a mig camí entre pensament filosòfic i pensament religiós o místic. La senda històrica d’aquest pensament oriental s’inicia en les “Quatre Nobles Veritats” exposades per Siddharta Gautama:

1.  Tota existència és patiment (dukkha)

2.  L’origen del patiment és l’anhel (o desig)

3. El patiment pot extingir-se, extingint la seva causa (causa-efecte)

4. Per extingir la causa del patiment, hem de seguir el “Noble Camí Òctuple”

Siddharta actuava com un “metge de l’esperit” i, a partir de les Quatre Nobles Veritats, utilitzava la seva ensenyança com si fos un procediment mèdic. Aquesta correspondència mèdica seria la següent:

1.  L’observació del símptoma o signe de la malaltia (la insatisfacció és aquest símptoma)

2.  El diagnòstic de la malaltia (la causa d’aquesta insatisfacció)

3. El pronòstic, les possibilitats de recuperació (La possible cessació del patiment)

4. La prescripció d’una recepta (el camí que ens porta al cessament del patiment: el “Noble Camí Òctuple”)

Així doncs, el “Noble Camí Òctuple” representa una forma adient per accedir al pensament correcte.

  

Noble Camí Òctuple

    Saviesa (Pali)

   1. Comprensió correcta (conèixer i entendre de forma recta les nobles veritats i el dharma)[2]

   2. Pensament o determinació correcta (no cedir als desigs o a l’odi)

    Conducta ètica (Sila)

   3. Parlar correcte, paraula correcta (no parlar en excés o inútilment, no mentir[3]...)

    4. Acció correcta (no matar, robar, ferir, violar...)

   5. Mitjà de vida correcte (guanyar-se la vida de forma digna sense fer mal a altres)

   

Entrenament de la ment (samadhi)

  6. Esforç correcte (recanalitzar els instints dolents i alimentar els bons)

  7. Atenció correcta (ser conscient dels esdeveniments externs, mentals, emocionals i corporals)

  8. Concentració o meditació correcta (meditar amb aplicació i bona aspiració, sense desitjar només el propi despertar, la pròpia espiritualitat) 

Encara que estiguin enumerats, no es considera una sèrie de passes de progrés a seguir, cal desenvolupar-los els vuit a la vegada de forma simultània i en funció de la capacitat de cadascú. Així, arribaríem a l’espiritualitat (Nirvana[4]), al cessament de l’activitat mental corrent per assolir el nostre alliberament espiritual.

D’aquesta manera, el pensament correcte ens porta a la quietud i pau interior. Al flux i l’expressió d’aquest pensament intern, d’una forma harmònica com la pau i quietud que ens dóna el flux d’una música melòdica.

---

[1] Quan diem pensament, per extensió, diem forma de pensar.

[2] Dharma: Paraula complexa que significa saviesa o coneixement. Hi ha també el concepte Bodhidharma (Bodhi és un arbre de l’Índia) equivaldria al concepte occidental Autòsof i, literalment, Bodhidharma significa arbre de la saviesa o del coneixement. Pot, doncs, ser una connotació amb l’arbre del bé i del mal, l’arbre del paradís.

[3] El mentir inclou: la mentira d’acció, la d’omissió i la reserva mental.

[4] La paraula Nirvana (espiritualitat) també té connotacions de quietud i pau.

Endogàmia familiar i social

Moltes famílies solen tenir un entramat genètic–consanguini–psicològic que els confereix una empremta endogàmica; de tal manera, que els pot portar a ser més emocionals que racionals, quan han d’afrontar el seu propi context familiar. Dit d’una forma més planera, solen pensar més amb el cor que amb el cap.
 
Aquesta endogàmia fa que l’aprenentatge dels membres familiars sigui del tipus clan, fent difícil moltes vegades l’acceptació o, millor dit, la integració de nous membres en aquesta família. Ja que, “per se” no són autèntics membres del clan (no són de la seva sang). A la família endogàmica li costa molt obrir portes i finestres a nous aires, a noves idees. I sempre intenta doblegar al membre nou vingut, mitjançant un imperceptible missatge del tipus “tu ets el qui t’has d’integrar a la família” La qual cosa, no deixa de ser una subtil manipulació emocional, disfressada de sentiment de grup.
 
Quan un membre d’aquesta família surt al món social, ho fa amb unes arrels molt fortes que, de fet, el tenen lligat en una mena de cordó umbilical familiar d’alt contingut emotiu. Això fa que mai sigui del tot lliure; ja que, no és totalment independent (les seves arrels familiars el condicionen). I dilueix la seva llibertat fent eleccions (el parany social per excel·lència), entremesclant emocions i sentiments, sense adonar-se’n que l’autèntica llibertat no radica en la seva elecció (elegint pot equivocar-se i fer-se dependent), l’autèntica llibertat radica en la seva independència. A més independència, més llibertat.
 
D’aquesta manera, la concepció endogàmia és projectada cap a la societat i podem veure com la majoria de la població (sobre el 80 %) s’expressa de forma emocional, tot dient: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...” I només el 20 % de la població (més racional que emocional) pot dir amb solvència: “Jo sé”. Moltes vegades, els “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...” s’emmarquen, dins d’un context psicològic, en un “Jo imagino” De fet, aquesta és una de les tasques dels psicòlegs, delimitar en la persona el que és imaginat del que és real.
 
Per altra banda, dins aquest 20 % de població del “Jo sé”, hi ha un petit percentatge que pels seus coneixements, a més a més del “Jo sé”, poden dir: “Jo dedueixo”. Encara que, aquest “Jo dedueixo” per als profans pugui semblar un “Jo imagino” i, per tant, creure que estan com ells inclosos dins la majoria del 80 %, un error molt freqüent.
 
¿Per què la societat s’estructura així? En primer lloc per aquest “efecte clan”, que dins el context social es transforma en classe social, grup polític, tribu urbana, etc., en una clara projecció del seu origen familiar i que s’aglutina mitjançant un reconeixement d’igualtat, que serà la base per formar una nova “família endogàmica”, aquesta vegada social. En segon lloc per una sistemàtica pèrdua de valors ètics i morals, que fomenta la immaduresa de les persones i els fa donar caràcter intranscendent a coses que haurien de ser transcendents. I per últim, per la prepotència d’una intel·ligència tècnica que impera, eclipsa i fins i tot menysprea a altres intel·ligències, com pot ser la intel·ligència filosòfica.
 
En resum, el conjunt de la societat li cal veure menys televisió (la televisió brossa fomenta el “clanisme”) i li manca llegir més llibres per assolir una solvència cultural.

Igual que sempre

Seguim igual que sempre, continua guanyant l’abstenció per majoria. Els partits polítics segueixen estant en el seu ideari o en la seva endogàmia política. No volen lluitar per la democràcia en benefici del ciutadà, volen continuar “jugant el seu partit” i al seu territori, sense tenir en compte la veu dels ciutadans.

¿Com pot ser que aquestes alçades de democràcia no hagi ni un sol partit polític que reivindiqui i lluiti per les llistes obertes i desbloquejades?

Els partits segueixen buscant el vot emocional, no interessa el vot racional (el vot pensat), no volen electors, volen votants aglutinats i disciplinats. Efectivament, no volen que el ciutadà decideixi qui l’ha de representar, això ho fa la jerarquia presidencialista, que tots els partits tenen configurada. La qual cosa representa una clara manipulació emocional envers el ciutadà i, d’aquesta manera, s’aconsegueix que la població mai assoleix la seva maduresa política. A la pràctica, es produeix una tutela o paternalisme polític que, malauradament, una part de la població accepta sense objeccions. Ja ho tenen bé que els hi donin tot fet, no volen fer l’esforç de reflexionar.

Per altra banda, a l’antiguitat la classe aristocràtica es dedicava a la política. Ara, són els polítics els que s’estan convertint en classe aristocràtica, amb els seus sous auto-assignats i privilegis. Com a botó de mostra fico les pensions vitalícies amb cotitzacions mínimes.

Generar “nous partits polítics” per fer la rèplica als “vells partits polítics” no és la solució. Ja que, a la llarga fan el mateix i queden enquistats en el sistema de partits polítics. Només una societat civil forta i conscienciada pot donar aquesta rèplica; lluitant pels seus drets cívics i democràtics. Solament així es pot desterrar el règim democràtic que patim i assolir una autèntica democràcia. Un líder polític l’ha d'elegir el poble, els ciutadans, no el seu partit polític.

Com sempre dic (i diré), ser demòcrata no consisteix en dipositar una papereta dins una urna cada quatre anys, ser demòcrata és una filosofia de vida que s’ha d’exercir cada dia.

De l’amistat, l’amor i la felicitat

Dir amistat i dir amor és quasi una redundància. L’amistat, per semàntica, deriva de la paraula amor. Per tant (en rigor lingüístic), no hauríem de parlar d’amistat sense amor. Altra cosa és l’apreciació social que és fa d’aquestes dos paraules i la tercera en discòrdia: “company” La paraula company deriva del verb compartir i es poden compartir moltes coses i aspectes de la vida, des de feina, família i, fins i tot, diversió.

Socialment som massa generosos en l’ús de la paraula amistat i tot sovint donem títol d’amic a persones que tan sols són companys. Ja que, per molt que apreciem a una persona no l’hauríem d’incloure-la com amiga sinó l’estimem. Aquesta és una societat kleenex (d’usar i tirar) i això també resa per a les relacions personals. Estimem i desestimem amb una facilitat força preocupant, per l’alt contingut d’immaduresa que això comporta. El psiquiatre Enrique Rojas li dóna la culpa d’aquesta immaduresa social a la televisió. Bé, dic jo, que alguna culpa també la tindran els pares. Si més no, de pares immadurs és més fàcil que surtin fills immadurs que fills madurs.

És cert, volem viure i divertir-nos (la cultura de l’oci) guanyant el màxim de diners i amb poc esforç i, sobretot, amb poques hores, per tenir el màxim temps de lleure i d’oci. Amb la nostra emotivitat passa alguna cosa semblant. Per començar, tenim un poti-poti de sentiments i emocions (base de la immaduresa) que ens fan anar per la vida com vaixells que trontollen en nit de tempesta, sense tenir gaire clar cap a quin port hem d’anar. Però, com estem dins la cultura kleenex, anem fent i es troba normal totes les inestabilitats possibles; fins i tot, les emocionals. I cada nova generació assumeix l’empremta de l’anterior, afegint-hi nous comportaments emocionals que intenten desplaçar (sense gaire èxit) els anteriors. Ja que, el dipòsit del nostre comportament emocional sempre el volem tenir ple, sigui com sigui.

No sóc un expert ni en psicologia ni en sociologia ni en psicologia social (la gran oblidada) i aquesta és la meva sort, doncs rebutjo que s’estructuri el comportament, tan si aquest és conductal com si no ho és. Sóc partidari de relacions sòlides i que aquestes relacions estiguin fortament arrelades en els sentiments (no basades en les volubles emocions), de reconeixement mutu i, sobretot, bidireccionals. Això només es pot aconseguir a partir de la sinceritat.

La sinceritat comporta una confessió, una posta a zero i, a vegades, un tancament amb el passat. Tots tenim fantasmes a l’armari, però hem de tenir la valentia de ficar-los en comú amb la persona estimada. En cas contrari, sempre cap la possibilitat que algun dia surtin de forma imprevista i amb el conseqüent ensurt.

A partir d’aquesta sinceritat, ja podem fer el següent pas (molt important) la lleialtat. Sense lleialtat no hi ha amor ni amistat. Això implica un respecte mutu amb les respectives escales de valors. De fet, hem d’assolir i fer com nostra l’escala de valors de la persona estimada. En cas contrari, la relació quedarà en la corda fluixa del dubte i amb dubtes és impossible cap lleialtat.

Si queden ben cimentades sinceritat i lleialtat, podem passar a la tercera fase: la complicitat. Ser còmplices és molt gratificant, implica el reconeixement mutu de sentiments i emocions que enforteixen una relació (sentimental o no), també significa la posta en marxa d’un llenguatge no verbal que dóna moltes satisfaccions.

Ara bé, l’amor també és renúncia i pèrdua de tot allò que ens canvia la vida. Tot canvi comporta el risc a l’equivocació. García Márquez ens diu que, a vegades, ens hem d’equivocar per aprendre a saber elegir. També hem de tenir clar que la base de la llibertat no radica en una elecció sinó que radica en la independència. En resum, podem dir que contra més independents, més lliures i, per tant, menys risc d’equivocar-nos a l’hora d’elegir.

En quant a l’enamorament, aquest ens pot portar a la ceguesa d’aquell que queda atrapat en un somni, en una història de vida. Per anar bé, la història de vida hauria de ser compartida i que tingués un principi i una fi. Principi de felicitat i fi amb el passat, sobretot si aquest no és comú. Ja que, sempre genera divergències. No, no podem aferrar-nos al que perdem, hem de valorar el que guanyem.

Per últim, fem-li un pessic a la felicitat (que sempre l’hem de considerar utòpica) La podem definir mitjançant una fórmula matemàtica a partir del concepte de moment feliç. Així, la felicitat seria el sumatori de tots els nostres moments feliços, quan aquests tendeixen a l'infinit. Mai hi arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tenim, més ens hi apropem.

“Botellón” o Dipsomania?

Es considera que hi ha dos tipus de dependència alcohòlica: una dependència psicològica, relacionada amb els problemes afectius i de relacions personals; i una altra dependència física que es manifesta amb una “síndrome d’abstinència”, quan s’interromp la seva ingesta.

Dins la dependència física a l’alcohol es distingeixen dos formes de beure, una continua on es necessita consumir tot sovint, o cada dia, begudes alcohòliques, i una altra episòdica, anomenada Dipsomania[1]. En aquesta última, s’alternen etapes d’abstinència (relativament prolongades, es pot estar una setmana o més sense beure) amb severes recaigudes.

Segons la CIE[2], la dipsomania s’agrupa dins la categoria de patiments que generen síndrome de dependència. La dipsomania difereix de la borratxera[3] ocasional (intoxicació etílica aguda), ja que la borratxera ocasional no produeix dependència, al contrari de la dipsomania que si en produeix i podríem dir que és una intoxicació etílica ocasional, però episòdica i persistent en el temps.

Per altra banda, molts especialistes coincideixen en dir que l’alcohòlic persistent o crònic, per tenir una intoxicació diària, actua d’una forma “passiva” És a dir, gradualment fa un desgast de les seves relacions emocionals i socials. I, a més a més, exposa el seu organisme a danys severs. En contrapartida, el dipsòman té un comportament social que (durant el període d’abstinència) pot semblar fins i tot normal, però en els episodis alcohòlics es torna “explosiu”, sense controlar la seva conducta i sent, tot sovint, violent i agressiu.

Tanco el cercle amb el títol – pregunta (i reflexió) de l’escrit. “Botellón” o Dipsomania” Sincerament, penso que els dos fenòmens es donen a la vegada i de forma conjunta.
---------------------------
[1] Dipsomania: Del grec dipsa (sed) i mania (bogeria) La Dipsomania es defineix com “L’impuls a beure amb excés líquids tòxics” Generalment, els líquids tòxics són alcohòlics”

[2] CIE: Clasificación internacional de enfermedades. En català seria CIM.

[3] Trélat deia: “Els borratxos són individus que s’embriaguen quan troben l’ocasió de beure. Els dipsòmans són individus que s’embriaguen sempre que presenten un accés” És a dir, un no busca la ocasió, l’altre sí.