En l’anterior escrit només vaig referir-me als recursos econòmics, però també cal tenir i fer referència als recursos humans. A mi, particularment, m’agrada més parlar de potencial humà que de recursos humans. De fet, són les persones el “motor” que mou una empresa. Aquí, també podem trobar substancials diferències entre empresa pública i privada. Bàsicament són tres: universitat (professions que requereixen aquesta titulació), currículum i rendibilitat de la jornada laboral.
L’empresa privada estableix una mena de llindar diferencial, determinat per la universitat, establint dos blocs de col·lectius: professionals amb títol universitari i professionals sense titulació universitària. Òbviament, cada bloc té les seves respectives subdivisions en funció de l’activitat que desenvolupi l’empresa. En canvi, l’empresa pública busca l’efectivitat de la persona, deixant moltes vegades de banda una pruïja d’ètica professional, al no tenir establerta una oportuna llei de funcions. I m’explico, l’empresa privada argumenta de la següent manera: Per realitzar aquesta tasca, és necessària una titulació universitària? Si la resposta és No!, aleshores es busca una persona no titulada per tal d’efectuar-la. Mentre que l’empresa pública no es qüestiona aquest fet i, per tant, perd diners per manca d’una racionalització de tasques. Com és lògic, aquest plantejament només està fet a la baixa. Ja que, se suposa (si no és molt suposar...), que a l’alta aquest plantejament no és pot fer, per endinsar-se en l’escabrós territori de l’intrusisme professional.
Altra incoherència de l’empresa pública, que és capaç de contemplar l’intrusisme professional a l’alta, però fa ulls clucs quan aquest intrusisme és a la baixa. En resum, mentre l’empresa privada persegueix el vell aforisme: “un lloc per a cada persona i cada persona al seu lloc” A l’empresa pública no li fa res tenir persones jòquer, en una falsa interpretació d’un altre aforisme (poc afortunat per als temps que corren) de: “una persona ha de saber fer la seva feina, la del seu immediat superior i la del seu immediat inferior”
Altra diferència bàsica és el currículum. A l’empresa privada l’interessa “tot” Per tant, sempre demana currículum vitae i fa una valoració (fins i tot amb tests psicològics) que sigui el més integral possible del perfil del candidat que necessita, buscant la idoneïtat de la persona per aquest lloc de treball. Ja que, l’empresa privada pensa (i amb molta raó) que idoneïtat és igual a rendibilitat laboral i, a més a més, grau de satisfacció en el treball desenvolupat, per part del qui ocuparà aquest lloc de treball; poden minimitzar l’impacte de la principal motivació (l’econòmica) en cas que aquesta sigui una mica baixa. Mentre que l’empresa pública sembla que “passi” del tema i només s’interessa pel currículum professional. Contra més farcit de títols i diplomes, millor que millor. En un, poc afortunat, “anem per feina”
La tercera en discòrdia és la rendibilitat de la jornada laboral, que és força uniforme en l’empresa privada, tant pel que fa a qüestió d’horari, com la distribució d’aquest horari al llarg de la jornada laboral i la inclusió i distribució dels preceptius descansos. Per contra, a l’empresa pública la qüestió de l'horari és un caos total i absolut, mentre hi ha gent que no té temps (com vulgarment es diu) per anar a pixar, altres tenen un temps que sembla de goma elàstica i poden entrar a treballar quinze o vint minuts tard; aleshores, encara toca la mitja hora de cafè. Amb la qual cosa, la primera hora de la seva jornada laboral se’n va en orris. Després ve la mitja hora d’esmorzar, que entre entaular-se, cua de cafeteria i fer petar la xerrada amb el segon cafè, la mitja hora passa a tres quarts d’hora o directament a una hora. Més endavant, cap al final de la jornada, toca un altre cafè o la “cerveseta” o el que convingui, altra mitja hora, llarga, a la “salut” de l’empresa. Ep!, tot això si aquest professional o treballador no és fumador, perquè si n’és, cal afegir-hi deu minuts més per hora, per tal de fer el cigarret. Fet i dit, i en el millor dels casos, aquest tipus d'empleat estafa a l’empresa un mínim de dos hores diàries de la seva jornada laboral. El pitjor de tot, és que aquesta estafa és sistemàtica, consentida i, fins i tot, ben vista (o obviada) si aquesta persona té tasca de “cruïlla” És a dir, que, suposadament, està considerada imprescindible, irreemplaçable o el seu lloc de treball és dels anomenats “vitalicis” Aquest comportament els experts l’anomenen “absentisme presencial” I, com sempre, es produeix bastant més a l’empresa pública que a l’empresa privada.
Per tancar una mica el cercle, tornem al principi, al títol dels dos escrits i, una vegada dissenyat el camí, establim l’adient manteniment (que tot camí precisa), mitjançant tres conceptes bàsics en tota empresa i que tot sovint s’han de revisar: rendibilitat (balança comercial entre cost-producte), imatge tramesa a la societat (i grau de satisfacció de l’usuari o client) i cohesió de l’entramat laboral de l’empresa, incloent-hi el grau de satisfacció del personal que hi treballa.
Tot un senyor repte per un camí cada vegada més transitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.