El camí empresarial de l’empresa pública (I)

Aquest títol sembla un joc de paraules, però no ho és. Fer plantejaments econòmic-empresarials en una empresa pública és força complicat. Ja que, se suposa, l’objectiu no és obtenir beneficis econòmics, l’objectiu és donar un servei a la comunitat. Aleshores, el benefici econòmic s’esdevé en grau de satisfacció per part de l’usuari – client – administrat – etc. (que cadascú fiqui el nom que més li agradi o el seu “master” professional li aconselli) I aquest grau de satisfacció pot ser tan subjectiu com la percepció individual, que té cada persona com a ciutadà, i tan polifacètic com multicultural pugui ser la comunitat a la que pertany i que conforma la societat.

Si aquesta empresa pública resulta ser un centre de salut, la cosa encara es complica una mica més. Doncs, entrem en un context bàsic i vital (piràmide de Maxwell), que empara la legislació vigent, sensible a avatars històrics i socials (psicologia social i sociologia incloses), culturals (i demogràfics) i religiosos (incloent-hi la respectiva civilització que li doni suport) No obstant tot això, la salut és inherent a l’home, és personal i intransferible. Per tant, és inherent a la seva forma de pensar, a la seva percepció i a la forma d’entendre la vida; el que hem anomenat “estil de vida”

Però, anem a pams, intentem dissenyar el camí esmentat en el títol. Si l’empresa privada és la que millor configura l’estructura d’un entramat empresarial i la seva gestió; l’empresa pública “podria” prendre nota i extreure les seves pròpies conclusions, fugint del temptador (força comprensible per a uns i incomprensible per a altres) i tendenciós sil·logisme: “Si l’empresa privada gestiona millor que la pública, privatitzem serveis i que els gestioni l’empresa privada”

Hi ha coses que s’han de determinar des del seu mateix inici, des de la font filosòfica del seu contingut empresarial: o són blanques o són negres. O el servei és públic o el servei és privat (encara que estigui supervisat per empresa pública) “Desballestar” una empresa pública, mitjançant un seguit de subhastes d’adjudicació de serveis, per rendibilitzar la gestió d’aquests serveis, pot ser adient o no, però el que està clar és que s’ha de fixar un límit. Contra més es privatitza la gestió, més pèrdua de control tenim; doncs el servei queda supeditat i perd independència com a tal servei. Dit d’una altra manera, encara que pugui ser més rendible (apartat econòmic) no vol dir que el benefici sigui major (grau de satisfacció) Fiquem un exemple d’empresa prou senzill: l’immobilitzat de material de magatzem. Reduint-lo, mitjançant gestió privada, pot produir-se un efecte “d’acaparament” (per manca d’un subministrament regular) en els diversos serveis i departaments que té l’empresa; amb la qual cosa, si fem el sumatori de tots aquests mini magatzems (mini-immobilitzats), probablement superem a l’immobilitzat global que comportaria el magatzem general. És el principi bàsic i humà d’acció i reacció: Tenir establerta, de mà, la facilitat i accessibilitat al material que es precisa pel normal desenvolupament d’una tasca.

Per altra banda, una privatització excessiva de serveis fa més difícil coordinar i unificar la gestió del conjunt de tots els serveis que han estat privatitzats.

Igualment, hem de tenir clar que la gestió no és una entelèquia (objectiva o subjectiva), qui gestiona són persones i les persones tenen limitacions tant pròpies com alienes. En aquest sentit, sempre he pensat que quan un gestor o càrrec directiu (d’empresa pública i amb connotacions polítiques) es fica a la defensiva, implica que el seu mandat està esgotat. Ficar-se a la defensiva pot significar moltes coses, però una n’és força clara: la persona està sent traïda pel seu subconscient. Llavors, és quan al gestor li pot entrar la temptació de buscar la solució ràpida (fer drecera) i planificar la privatització de serveis és tota una senyora temptació. Ja que, per una banda, es pot córrer una cortina (més o menys espessa) que cobreixi un possible fracàs de gestió i, per altra banda, es pot justificar una despesa en l’escandall dels propers pressupostos, tot recolzant-se en l’aforisme (aquest de llegenda urbana) “sempre és més rendible l’empresa privada que la pública”

I dit tot això un es pregunta: on queda el servei públic si tot ho privatitcem? Insisteixo, el més fàcil es privatitzar, el més difícil (però més correcte) és introduir mètodes de gestió privada dins la gestió pública. Això sí, aquests mètodes han de ser autòctons, del país. Establir mètodes de gestió nord-americana no és res adient. Aquí, tenim mentalitat mediterrània i no anglosaxona. I no diguem si del que estem parlant és de salut.