Avui en dia, quan s’estableix la gestió de qualsevol activitat humana, s’ha de tenir sempre en compte que aquesta quedarà reflectida, controlada i gestionada per mitjà d’un sistema informàtic. Per tant, i en alguna manera, s’ha d’establir un llenguatge de comunicació entre la interpretació lèxica de les persones i el seu reflex en aquest sistema informàtic. Això, se sols fer amb programes informàtics genèrics (més o menys estàndards) o amb programes informàtics específics per al tipus de tasca que es realitza i per a aquelles necessitats que s’han de cobrir o aconseguir.
En una empresa normal (diguem-n’hi de producció) és relativament senzill assolir aquesta comunicació i la interpretació lèxica tan sols depèn de la complexitat tècnica de l’empresa; ja que, només hi ha un grup de persones front a la resta, que són els productes resultants del procés de producció. Per tant, aquest sistema informàtic i de llenguatge és unidireccional i, tothora, segueix una mateixa direcció, la que té el propi procés productiu.
El problema sorgeix quan hi ha més d’un grup de persones interelacionades; ja que, aleshores, el llenguatge de comunicació ha de ser bi– o multidireccional amb una bona retroalimentació (feed back) i el sistema informàtic ha de contemplar aquesta resposta. Aquest és el cas d’un hospital, on tenim varis grups de persones que han de comunicar-se de forma verbal, però també de forma informàtica. Bàsicament, hi ha tres grups de persones: malalts–usuaris, professionals assistencials i professionals de suport logístic (gestió i administració, informàtics, altres serveis, etc.) La interrelació dels grups de persones comporta, de base, utilitzar un llenguatge comú i de la màxima afinitat. En cas contrari, es produeixen molts problemes d’interpretació i, fins i tot, d’incomunicació. El principal problema (que anomeno disfunció de lèxic o disfunció de llenguatge) és la falta de comunicació per l’ús d’un lèxic diferent i, algunes vegades, divergent. Així, per exemple, mentre els nivells polítics, administratius, de gestió i professionals sanitaris parlen de “llista d’espera” el malalt–usuari parla de “data de la intervenció quirúrgica” I per a aquest malalt–usuari el concepte “llista d’espera” li és aliè, subjectiu i, fins i tot, incomprensible.
La cosa encara es complica una mica més si dins d’aquest hospital els propis professionals estableixen llenguatges paral·lels, que tenen la mateixa significació. Per exemple: (malalt) “programat sense ingrés previ” (PSIP), “cirurgia sense ingrés” (CSI) i “cirurgia sense ingrés previ” (CSIP) No sembla raonable utilitzar expressions diferents per a una mateixa significació; ja que, això només porta a la confusió i desorientació.
I ja no entro en el complex i inesgotable món de les sigles mèdiques que, aleshores, n’hi ha per llogar cadires.
En una empresa normal (diguem-n’hi de producció) és relativament senzill assolir aquesta comunicació i la interpretació lèxica tan sols depèn de la complexitat tècnica de l’empresa; ja que, només hi ha un grup de persones front a la resta, que són els productes resultants del procés de producció. Per tant, aquest sistema informàtic i de llenguatge és unidireccional i, tothora, segueix una mateixa direcció, la que té el propi procés productiu.
El problema sorgeix quan hi ha més d’un grup de persones interelacionades; ja que, aleshores, el llenguatge de comunicació ha de ser bi– o multidireccional amb una bona retroalimentació (feed back) i el sistema informàtic ha de contemplar aquesta resposta. Aquest és el cas d’un hospital, on tenim varis grups de persones que han de comunicar-se de forma verbal, però també de forma informàtica. Bàsicament, hi ha tres grups de persones: malalts–usuaris, professionals assistencials i professionals de suport logístic (gestió i administració, informàtics, altres serveis, etc.) La interrelació dels grups de persones comporta, de base, utilitzar un llenguatge comú i de la màxima afinitat. En cas contrari, es produeixen molts problemes d’interpretació i, fins i tot, d’incomunicació. El principal problema (que anomeno disfunció de lèxic o disfunció de llenguatge) és la falta de comunicació per l’ús d’un lèxic diferent i, algunes vegades, divergent. Així, per exemple, mentre els nivells polítics, administratius, de gestió i professionals sanitaris parlen de “llista d’espera” el malalt–usuari parla de “data de la intervenció quirúrgica” I per a aquest malalt–usuari el concepte “llista d’espera” li és aliè, subjectiu i, fins i tot, incomprensible.
La cosa encara es complica una mica més si dins d’aquest hospital els propis professionals estableixen llenguatges paral·lels, que tenen la mateixa significació. Per exemple: (malalt) “programat sense ingrés previ” (PSIP), “cirurgia sense ingrés” (CSI) i “cirurgia sense ingrés previ” (CSIP) No sembla raonable utilitzar expressions diferents per a una mateixa significació; ja que, això només porta a la confusió i desorientació.
I ja no entro en el complex i inesgotable món de les sigles mèdiques que, aleshores, n’hi ha per llogar cadires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.