La psicologia sols utilitzar una pràctica-tècnica, perquè una persona pugui afrontar la realitat. Aquesta tècnica consisteix en “obligar” -mitjançant un discerniment amb preguntes- que la persona faci distinció entre el que és real (evident) del que no és real (imaginat) Però, què passa si la persona té coneixements en psicologia? Doncs que llavors aquesta persona pot optar per sortir-se’n de la dualitat d’aquestes dos opcions i elegir una tercera opció que ve determinada pel fet diferencial entre el que és real i el que és imaginat; és a dir: el que es pot concloure (deduir)
Per explicar-ho d’una manera més planera (no se m’acut cap més comparació; desitjo, doncs, que sigui prou adient), ve a ser com les opcions del famós got; on l’optimista (evident) veu el got mig ple, mentre el pessimista (“imaginat”) veu el got mig buit. Aquí, la tercera opció, que fa la conclusió, és la realista (deducció), que certifica com la meitat inferior del got està plena i la meitat superior del got està buida. Per tant, i a partir d’aquesta deducció realista (i lògica) es pot establir aquesta tercera opció, que deriva del coneixement psicològic.
Aquest tipus de psicologia, no és pas una psicologia clínica, ni tan sols és una psicologia en el sentit estricte de la paraula. És, el que Agatha Christie anomenava “coneixement de la naturalesa humana” Aquest coneixement està a l’abast de tothom (sempre i quan es tingui un mínim de coneixements) i sorgís de la pròpia intel·ligència intuïtiva de la persona, de la seva experiència al llarg de la vida i la seva relació amb l’entorn social; de l’estudi intrínsec del comportament humà i de l’anàlisi de les reaccions i conductes humanes.
Per exercir qualsevol coneixement, sempre se surt d’un punt de partida. En el nostre cas, aquest punt de partida és l’evidència, que pot configurar-se a partir d’experiències prèvies (“paral·lelismes de comportament”, segons Agatha Christie) que ens porten al mètode que regís tota deducció lògica. Aquest mètode (i el seu procés) no és gens fàcil i, fins i tot, pot semblar poc ortodox. Però, ortodox o no, aquest procés és el següent: després del punt de partida del paral·lelisme de comportament, cal aplicar el sentit comú, més tard la lògica i el raonament i, finalment, arribar a la deducció psicològica. Aquest procés, quasi exclusivament empíric (meitat analític, meitat intuïtiu), sovint s’ha de verificar, fent bucles cap a enrere, per tenir la certesa de no confondre’s de camí. S’ha de ser asèptic i metòdic, verificant la informació que s’aconsegueix, per tal de no arribar a falses conclusions.
Com avantatge, aquesta “psicologia” no necessita etiquetar a la persona, com en el cas de la psicologia clínica; que ha de discernir, per exemple, entre paranoia i parafrènia. Ja que, la finalitat d’aquesta “psicologia” no és el tractament, la seva finalitat és l’origen causal del comportament de la persona.
Per explicar-ho d’una manera més planera (no se m’acut cap més comparació; desitjo, doncs, que sigui prou adient), ve a ser com les opcions del famós got; on l’optimista (evident) veu el got mig ple, mentre el pessimista (“imaginat”) veu el got mig buit. Aquí, la tercera opció, que fa la conclusió, és la realista (deducció), que certifica com la meitat inferior del got està plena i la meitat superior del got està buida. Per tant, i a partir d’aquesta deducció realista (i lògica) es pot establir aquesta tercera opció, que deriva del coneixement psicològic.
Aquest tipus de psicologia, no és pas una psicologia clínica, ni tan sols és una psicologia en el sentit estricte de la paraula. És, el que Agatha Christie anomenava “coneixement de la naturalesa humana” Aquest coneixement està a l’abast de tothom (sempre i quan es tingui un mínim de coneixements) i sorgís de la pròpia intel·ligència intuïtiva de la persona, de la seva experiència al llarg de la vida i la seva relació amb l’entorn social; de l’estudi intrínsec del comportament humà i de l’anàlisi de les reaccions i conductes humanes.
Per exercir qualsevol coneixement, sempre se surt d’un punt de partida. En el nostre cas, aquest punt de partida és l’evidència, que pot configurar-se a partir d’experiències prèvies (“paral·lelismes de comportament”, segons Agatha Christie) que ens porten al mètode que regís tota deducció lògica. Aquest mètode (i el seu procés) no és gens fàcil i, fins i tot, pot semblar poc ortodox. Però, ortodox o no, aquest procés és el següent: després del punt de partida del paral·lelisme de comportament, cal aplicar el sentit comú, més tard la lògica i el raonament i, finalment, arribar a la deducció psicològica. Aquest procés, quasi exclusivament empíric (meitat analític, meitat intuïtiu), sovint s’ha de verificar, fent bucles cap a enrere, per tenir la certesa de no confondre’s de camí. S’ha de ser asèptic i metòdic, verificant la informació que s’aconsegueix, per tal de no arribar a falses conclusions.
Com avantatge, aquesta “psicologia” no necessita etiquetar a la persona, com en el cas de la psicologia clínica; que ha de discernir, per exemple, entre paranoia i parafrènia. Ja que, la finalitat d’aquesta “psicologia” no és el tractament, la seva finalitat és l’origen causal del comportament de la persona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.