(Homenatge als besavis II)
De la Ribagorçana a la Pallaresa,
del Segre fins al Valira,
el riu se’ns fica brau
i el muntanyès el lleva.
El vent castiga el “Bon Dia”,
la llum s’empenya en sortir.
Tots els arbres s’inclinen
i la pregària és sense gaudir.
Ferm, i com el pare riu,
s’escau de pedra en pedra,
recollint tot el gèlid fred
que li traspua la muntanya.
El sol suavitza els colors,
la serra mossega el tronc
d’aquest índex de la terra,
tan vell i savi com el món.
El dit és humit per navegar.
La dona recull el seu aviram.
Sense quasi peus, abraça la pena
i la llum s’enfonsa fins l’endemà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.