Vers secret

Cada matí miro per la finestra,
recullo l’aigua de lluna
dins el got de la meva ànima
amb batec al vent i altre al cor.

La recullo dels arbres, mentre veig
un falcó (afamat d’amor) planejar
per la porta oberta del cel,
porta oberta al camí de l’ànima.

Estels pelegrins fugen, volant,
d’una tristesa històrica
i de la humida boira de l’oblit,
aquella que rabassa arrels i branques.

Més enllà, la gavina (falcó de mar)
i la salobre escuma d’aigua freda
ens conviden a encendre el foc,
on cremarà la nostàlgia de la pena
amb túnica i encens de fum.

Obro els braços i les meves branques
amb el germà vent i la germana lluna
que m’acaronen, renovant la vida:
I que el misteri i enigma del vers
sigui, a la vegada, un vers secret.