Enquestes de satisfacció

Per una raó o altra, en els dos últims mesos m’ha tocat respondre a tres enquestes de satisfacció i aquest fet m’ha generat una sèrie de reflexions. En primer lloc, perquè totes les enquestes eren tancades i només buscaven el grau de satisfacció respecte el venedor o persona que m’havia atès i no respecte al producte. Sobre una puntuació de 0 a 10, dos de les enquestes només donaven com a satisfactori el 9 ó el 10, la tercera només admetia directament el 10. En segon lloc, perquè les persones que em van lliurar les enquestes, em van avisar d’aquest fet. Fins i tot, el de l’enquesta “només 10” em va dir que si no eren totes les respostes 10 el penalitzaven econòmicament. Com és obvi, vaig ficar un 10 a totes les preguntes, sense casi llegir-me-les.

I ara em pregunto: Tant ens hem americanitzat? ¿Per què preocupa el grau de satisfacció que tenim del venedor i no preocupa el grau de satisfacció que tenim del producte? Tenen que ser tots els venedors matrícula de 10? ¿Ja no es té en compte el factor humà que diferencia la perfecció d’una màquina de la perfecció del venedor que ens ven la màquina?

Uf!, si us plau, deixeu-me ser com sempre he sigut: d’esperit atlàntic i de cor mediterrani. Ah! i als venedors (igual que als fabricants) deixem-los-hi una porta oberta amb un rètol que hi fiqui “Benefici del dubte” No us sembla?