Desencert

Recordo les mans d’infant,
bevent aigua i reflex de llum,
la fràgil puresa d’esperit
i el gest d’amic i germà.

Ara, fugint de l’enyorança,
conreo la meva existència,
la desimboltura de paraules
que esbrinin un món secret.

Tinc per frontera el silenci,
on acaba el ressò i el plany
del combat, molt pròxims
al món de la tristesa.

Desencert, lent i progressiu,
que té com a presència
cada mot, cada gest i cant
que trenquin el buit del record.